"El valencià no serveix per a res"

M’ha passat aquesta vesprada a la perruqueria. Però podria haver-me ocorregut al parc, a la zona comuna de la comunitat on visc o al supermercat. El perruquer, un napolità seguidor de la Juventus, s’ha queixat amargament que a les seues filles els obliguen estudiar valencià en l’escola, quan és una llengua que no parla ningú. Jo he tractat de mantindre la calma, sincerament crec que ho he aconseguit, i li he respost, en valencià, que no és de veres això que deia i que s’ha d’estudiar (sí, és una perífrasi d’obligació) perquè vivim en una comunitat amb dos llengües oficials i les dos han d’estar en el sistema educatiu. En eixe moment un jove que esperava el torn ha entrat en la conversa, sense que ningú el convidara, i ha començat a grunyir no sé què del català i de Catalunya.  Dic grunyir perquè no crec que l’haja entés ni la dona que tenia asseguda al costat. Açò no passaria d’anècdota desagradable, si no fóra perquè és una situació que es repeteix massa sovint. 

            On visc hi ha moltes persones que no són valencianes i que cada vegada que els seus fills tenen examen de valencià m’ho comenten bufant i rebufant i duent-se les mans el cap. Tu, damunt, has de somriure i  de mirar a un altre costat, perquè no t’acusen de maleducat. Aquesta actitud negativa envers la llengua, per desgràcia, també l’observem en indígenes de la terreta, i no en un percentatge baix. La majoria d’ells s’expressa habitualment en castellà, però també n’hi ha de valencianoparlants. El que més em preocupa és que, amb el que està ocorrent a Catalunya, les coses encara aniran a pitjor. Ací ningú ens guanyarà a espanyolitat. La dreta ha tornat a alliberar el fantasma de l’anticatalanisme. Els feixistes han desempolsegat  esvàstiques i aguilots. I ja hi ha qui elabora llistes negres de traïdors a la Pàtria. Estic cansat. Cansat fins i tot per buscar-me una altra perruqueria.