dilluns, 19 de maig del 2014

ADÉU AL VALÈNCIA DELS VALENCIANS



Des de dissabte el València ja no és patrimoni dels valencians. La Fundació va decidir vendre el 70% de les accions del club a Peter Lim, un multimilionari de Singapur. L’afició, sempre oberta als cants de sirena, ho està celebrant amb cava. Qualsevol diria que ja s’han acabat tots els mals del club. La veritat és que no podem negar que hi ha una nova il·lusió entre els aficionats, però és la mateixa que podria tindre un malalt terminal quan algú li diu que ha descobert la curació per al mal que pateix. De moment, la situació del València hui és la mateixa que fa quaranta-huit hores. I, per tant, cal esperar esdeveniments.


Per a mi la venda del València a un magnat estranger és una decepció total. Tant s’hi val que li diguen Lim o Lam o que siga de Singapur, Taiwan o Moscou. És la constatació (una més, segurament la menys rellevant) que els valencians hem fracassat com a societat. Durant anys i anys el València ha sigut la plataforma que han volgut utilitzar alguns dels personatges més sinistres de l’star system valencià per autopromocionar-se. Uns, per obra i altres, per omissió (amb la benedicció del Consell) han portat el nostre club a la ruïna. L’han exprimit com una taronja fins que no ha quedat ni una gota de suc. I si no ha desaparegut ha sigut perquè al poder polític valencià no li ha interessat (panem et circenses, com en l’època romana).

En certa manera és normal que gran part de l’afició valencianista s’haja il·lusionat amb el projecte de Lim. L’actual president, Amadeo Salvo, el seu abanderat, s’ho ha currat. Ja fa mesos que va pregonant que Lim deixarà el deute del club a zero, que acabarà l’estadi i que fitxarà cracks galàctics que ens donaran títols i més títols. Paraules de marit infidel. Promeses de polític abans de les eleccions. Felicitats, Salvo. Enhorabona, Lim. Ho heu aconseguit. Però ara és quan començarem a veure què hi ha de veritat. Descobrirem si Lim i Salvo venien fum o si, pel contrari, tenen la vareta màgica (i els sacs de bitllets de cinc-cents) per traure el València de la ruïna. 

Personalment desconfie de Lim, com de qualsevol altre que s’haguera quedat el club. Cap d’ells col·leccionaven cromos de Claramunt o de Waldo quan anaven a l’escola. Estic segur que ni Lim ni cap altre dels que volien comprar el València van plorar amb Cañizares després de perdre la segona final de Champions consecutiva. Ni tampoc, és segur, van botar d’alegria amb els gols d’Ayala i Fabio Aurelio a la Rosaleda, el dia que el València es va proclamar campió de lliga 30 anys després.

No, senyors, que no els enganyen. Quan un milionari inverteix tants centenars de milions d’euros com els que se suposa que durà Lim, no ho fa per amor a uns colors. Lim voldrà traure la màxima rendibilitat als diners que invertirà. I quan es canse del joguet el vendrà o el regalarà i se’n comprarà un altre. Per desgràcia al nostre voltant hi ha uns quants exemples així. Que ja ningú se’n recorda de Piterman? I què va fer aquell suposat milionari que va comprar el Racing? I el Màlaga, jugarà l’any que ve la Lliga de Campions?

En conclusió, ja tenim el nostre milionari, l'única opció que podia evitar la desaparició del València. Ara caldrà veure si Peter Lim aconsegueix curar el malalt o si, pel contrari només allarga uns mesos més la seua agonia. Brindarem per ell. I pel València. Amunt València!
              

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada