Des de dissabte el València ja no és patrimoni
dels valencians. La Fundació va decidir vendre el 70% de les accions del club a
Peter Lim, un multimilionari de Singapur. L’afició, sempre oberta als cants de
sirena, ho està celebrant amb cava. Qualsevol diria que ja s’han acabat tots
els mals del club. La veritat és que no podem negar que hi ha una nova il·lusió
entre els aficionats, però és la mateixa que podria tindre un malalt terminal
quan algú li diu que ha descobert la curació per al mal que pateix. De moment,
la situació del València hui és la mateixa que fa quaranta-huit hores. I, per
tant, cal esperar esdeveniments.
Per a mi la venda del València a un magnat
estranger és una decepció total. Tant s’hi val que li diguen Lim o Lam o que
siga de Singapur, Taiwan o Moscou. És la constatació (una més, segurament la
menys rellevant) que els valencians hem fracassat com a societat. Durant anys i
anys el València ha sigut la plataforma que han volgut utilitzar alguns dels personatges
més sinistres de l’star system valencià
per autopromocionar-se. Uns, per obra i altres, per omissió (amb la benedicció
del Consell) han portat el nostre club a la ruïna. L’han exprimit com una
taronja fins que no ha quedat ni una gota de suc. I si no ha desaparegut ha
sigut perquè al poder polític valencià no
li ha interessat (panem et circenses,
com en l’època romana).
En certa manera és normal que gran part de l’afició
valencianista s’haja il·lusionat amb el projecte de Lim. L’actual president,
Amadeo Salvo, el seu abanderat, s’ho ha currat. Ja fa mesos que va pregonant
que Lim deixarà el deute del club a zero, que acabarà l’estadi i que fitxarà cracks
galàctics que ens donaran títols i més títols. Paraules de marit infidel. Promeses
de polític abans de les eleccions. Felicitats, Salvo. Enhorabona, Lim. Ho heu
aconseguit. Però ara és quan començarem a veure què hi ha de veritat.
Descobrirem si Lim i Salvo venien fum o si, pel contrari, tenen la vareta
màgica (i els sacs de bitllets de cinc-cents) per traure el València de la
ruïna.
Personalment desconfie de Lim, com de qualsevol
altre que s’haguera quedat el club. Cap d’ells col·leccionaven cromos de
Claramunt o de Waldo quan anaven a l’escola. Estic segur que ni Lim ni cap
altre dels que volien comprar el València van plorar amb Cañizares després de
perdre la segona final de Champions
consecutiva. Ni tampoc, és segur, van botar d’alegria amb els gols d’Ayala i
Fabio Aurelio a la Rosaleda, el dia que el València es va proclamar campió de
lliga 30 anys després.
No, senyors, que no els enganyen. Quan un milionari
inverteix tants centenars de milions d’euros com els que se suposa que durà
Lim, no ho fa per amor a uns colors. Lim voldrà traure la màxima rendibilitat
als diners que invertirà. I quan es canse del joguet el vendrà o el regalarà i
se’n comprarà un altre. Per desgràcia al nostre voltant hi ha uns quants
exemples així. Que ja ningú se’n recorda de Piterman? I què va fer aquell
suposat milionari que va comprar el Racing? I el Màlaga, jugarà l’any que ve la
Lliga de Campions?
En conclusió, ja tenim el nostre milionari, l'única opció que podia evitar la desaparició del València. Ara caldrà veure si Peter Lim aconsegueix curar el malalt o si, pel contrari només allarga uns mesos més la seua agonia. Brindarem per ell. I pel València. Amunt València!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada