dimarts, 8 de juliol del 2014

RUÏNA MÍTICA



Recorde bastant bé la primera vegada que vaig estar a ‘Terra Mítica’. Eren els últims dies de l’any 99 (o potser ja havia començat el 2000), corria la dècada daurada en la qual Espanya anava tan bé, segons deien. Jo feia pràctiques a TV3 i ens havien enviat a una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació. Les obres estaven molt avançades perquè volien inaugurar el parc l’estiu següent. Recorde perfectament les grans mostres d’atenció que els responsables del parc d’aleshores ens van dispensar a tots els periodistes. Van fer un gran treball, perquè no tardà a quallar la idea que ‘Terra Mítica’ es convertiria en el parc temàtic més capdavanter d’Europa.

Per desgràcia, al poc temps de començar a funcionar es va demostrar que ‘Terra Mítica’ no era un negoci tan redó com havien promés els seus promotors. La Generalitat va vendre (o regalar) la seua participació en l’empresa i va caldre buscar inversors estrangers per no tancar les portes del parc. Pel que es veu, el gran negoci era un altre.

‘Terra Mítica’ va ser el buc insígnia de l’era Zaplana. El megaprojecte amb el qual va nàixer la política de gran esdeveniments que va convertir el País Valencià en la terra de les oportunitats. Eufemisme que els polítics van patentar per amagar la pràctica de l’especulació urbanística abusiva i l’ús inadequat dels diners públics. Un model econòmic implantat per Zaplana que va enriquir uns pocs i, una vegada ha esclatat la bombolla, ens ha arruïnat a tots. Eixa és la clau per entendre perquè es va posar en marxa aquest parc temàtic.

La gestació de ‘Terra Mítica’ va estar envoltada de molta polèmica i va arribar als tribunals; va ser l’anomenat ‘cas Terra Mítica’ (la corrupció no començà amb Gürtel, ni amb Brugal). Diaris com ‘Levante’ van publicar nombrosos reportatges en els quals se citaven gravacions a empresaris que afirmaven haver unflat els preus de les factures del parc per endur-se els diners de tots a cabassades. 

El ‘cas Terra Mítica’ va esguitar Zaplana, però, a diferència de Camps, no hagué de donar explicacions a la justícia. L’expresident va esquivar tot allò magistralment i després de formar part d’un dels últims governs d’Aznar, va donar el salt a Telefónica amb un càrrec d’assessor que li permet mantindre el nivell de vida amb què somiava quan exercia l’advocacia. I és que hi ha qui naix amb estrela...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada