MONARQUIA O REPÚBLICA?

“Per a què serveix un rei?” Aquesta pregunta me la va fer despús-ahir una alumna de 2n d’ESO. Més o menys de memòria li vaig citar els tòpics habituals que els membres de la meua generació hem escoltat des de ben menuts: “el rei fa el paper d’àrbitre, de moderador...Em... Representa Espanya... Em... És el cap de l’Estat...” La resposta no va deixar molt satisfeta l’alumna perquè va insistir: “sí, però a banda d’inaugurar exposicions i tallar cintes roges, què fa?” Segurament el més fàcil hauria sigut dir-li: “mira, xiqueta, opine com tu, després de trenta-nou anys de monarquia parlamentària, jo tampoc tinc molt clar perquè serveix un rei.” Però vaig preferir que ella traguera les seues pròpies conclusions i la vaig convidar a què investigara què és una monarquia i què una república, i que reflexionara al voltant del sistema polític amb  el qual se sent més a gust.

En el meu cas, és evident que tinc clara la meua opció política. Considere que la república és el sistema més just, més igualitari i més adequat per als temps que vivim. En ple segle XXI no té sentit que  els membres d’una família determinada gaudisquen des del bressol d’uns privilegis que els situen al capdavant de l’Estat, independentment de la capacitat de lideratge que tinguen. La història està plena de reis absolutament incapaços que han conduït tot un país a la ruïna (repassen la història d’Espanya des del segle XVII fins el XX). És cert que també hi ha hagut molts presidents del govern que han enfonsat els seus països. La diferència és que el rei és per a tota la vida i el president de la república, en canvi, el pots enviar a casa si no estàs content amb el treball que ha desenvolupat al capdavant de l’Estat. 

D’ací dues setmanes coronaran Felip de Borbó com a nou rei d’Espanya. Segons tots els pilotes oficials, Felip VI encarnarà els valors que necessita la nova Espanya: joventut, modernitat, preparació intel·lectual... No seré jo qui diga que no és així. De fet, recentment hem tingut algun exemple en el que ha deixat francament per terra el bagatge cultural dels nostres polítics (recorden “la cup of café con leché in the Plaza Mayor...”). Amb tot, el que jo em pregunte és: i si, al remat, no estava tan preparat com ens van fer creure? I si d’ací uns anys per damunt dels assumptes d’Estat li pega per dedicar-se a la cacera, a les festes cortesanes, o a col·leccionar rellotges de luxe, activitats de les quals han abusat molts dels reis d’Espanya? I si la seua filla no resulta tan perfecta com diuen que és el pare? Si en una gran empresa el director general no aconsegueix els objectius previstos, immediatament li mostraran la porta d’eixida. Per contra, en aquest cas no succeeix així. No només ens quedem amb el director general de l’Estat, sinó també amb tota la seua família. Molt de sentit, la veritat, no en té.

Seria, per tant, lícit que es plantejara un referèndum perquè el poble triara monarquia o república? Sí, és clar que sí. Però, en la meua opinió, ara no és el moment. Hauria de convocar-se després d’aprovar la llarga llista de reformes que necessita el nostre país. Començar els canvis per la direcció de l’Estat, seria com iniciar la construcció d’una vivenda per la teulada. Abans s’ha de revisar el model politicosocial que arrossega aquest país des del franquisme. És necessari reiniciar l’equip, actualitzar el sistema operatiu (o canviar-lo). Perquè, una república sense cap canvi més, no ens solucionaria res. Perquè per molt antipàtic que ens caiga el rei, el Borbó no té la culpa de tots els casos de corrupció política que patim, ni de la mala fe d’algunes entitats financeres ni, tampoc, de l’inexistent model econòmic del nostre país.

En definitiva, o es plantegen transformacions més profundes en el model d’Estat o, sincerament, la qüestió simbòlica de qui és el cap de l’Estat (a pesar de les meues conviccions republicanes) no aportarà absolutament res a la vida quotidiana  dels habitants d’Espanya.