És molt difícil ser
pare. Els estalviaria la típica/tòpica frase que les criatures naixen sense
llibre d’instruccions, però no puc perquè és així. T’equivoques. Constantment.
Des del primer dia. I a pesar que saps que cal aprendre dels errors, els
repeteixes i els tornes a repetir. I cau el mite aquell que “no seré mai com
els meus pares”, que faràs les coses de manera diferent. I és, aleshores, quan
comprens els teus progenitors. I quan acabes convertint-te en una fotocòpia d’ells:
“ordena l’habitació, seu bé, menja ràpid, estudia, t’has llavat les dents?, amb
el baló no es juga a casa, s’heu quedat sense televisió!”
Totes
aquestes reflexions em vénen al cap després que la meua major esclatara l’altre
dia en un plor desconsolat. Plorava a llàgrima viva perquè no volia ser major. Desitjava, com Peter Pan, viure eternament com una xiqueta. N’hi havia, a més,
una altra preocupació: no volia deixar de creure en els Reis d’Orient. I és
que, enguany, com ja farà 11 anys vaig pensar que ja tenia l’edat suficient per
conéixer-ne la veritat i, amb un punt de dolor en el cor, li vaig desvelar el
secret. Si tinguera una màquina del temps, tornaria enrere al dia en què li ho
vaig contar i tancaria la boca. Quin dret tenia a carregar-me la il·lusió de la
xiqueta?
I
després ve la menuda. Com és tan alta, de vegades oblidem que només té 7 anys i
la tractem com si estiguera a punt d’entrar a la facultat de Medicina. Però també
ens equivoquem. És un bitxet que
necessita l’amor i el carinyo dels seus pares per poder superar totes les
inseguretats que duia de sèrie i les que va heretar dels seus pares. Una
xiqueta que és capaç de deixar-nos bocabadats amb preguntes trascendentals sobre la vida.
No,
ser pare no és gens fàcil. Però jo no ho canvie per res del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada