De vegades alce els ulls, mire cap al nord i no
puc evitar sentir enveja. Enveja d’un poble que sempre ha tingut clara la
voluntat d’unir esforços per construir el futur (amb el que podem estar d’acord,
o no). Per això quan veig la realitat que m’envolta, massa sovint, m’envaeix un
profund sentiment de tristor. Qui s’ha emportat la nostra brúixola?
Cada dia estic més convençut que el territori
actualment anomenat ‘Comunitat Valenciana’ és, en realitat, un gran manicomi.
Un centre psiquiàtric gegantí on uns quants se senten del nord; uns altres, de
ponent i, fins i tot, hi ha que viu ací, però s’estima més mirar cap al sud.
No, senyors, per molt que ens dolga, hem d’assumir-ho, el poble valencià no
existeix. Entre uns i altres han acabat amb Ell.
Però encara estem a temps. Ja és hora que deixem
de barallar-nos i ens donem la mà per alçar-nos i caminar junts. Tan important
és si la paella porta (o no) pebrera? No malbaratem les forces, utilitzem-les
per crear el futur, el nostre. Per reconstruir un poble que fa massa anys que
està adormit. Ha arribat el moment de trencar les cadenes i per cridar ben fort
que SOM i SEREM.
Feliç 9 d’Octubre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada