Obama passarà a la història per ser el primer home
de raça negra que accedeix a la presidència dels Estats Units. Però per poc
més. Ha sigut una gran desil·lusió. Com quan tastes eixa nova beguda refrescant
que promocionen els famosos a tothora en la TV i arribes a la conclusió que
valia molt més la botella, que el líquid insípid que hi havia dins. Això ha sigut Obama: un èxit del màrqueting
polític; un producte mediocre, però molt ben promocionat.
La imatge d’Obama als EUA, tret dels primers
moments, no ha superat els índexs de popularitat d’altres presidents anteriors
(com ara, Bill Clinton o Ronald Reagan). Com hem vist en les últimes setmanes,
el president Obama no ha aconseguit liderar un acord entre els dos grans
partits per resoldre els problemes financers del país. Tampoc ha aconseguit
convéncer gran part dels nord-americans de les bondats de la seua reforma
sanitària. Que si bé no és una còpia exacta de la seguretat social que hi ha a
la majoria dels països europeus, almenys vol acostar la sanitat a sectors de la
població que hui estan absolutament
marginats de la protecció mínima que hauríem d’exigir a un país de primera
categoria. “Però és que el partit d’Obama no té suports suficients al Congrés”,
podrien dir-me. Sí, així és. Tanmateix no ha sigut una figura capaç d’aglutinar
la majoria de la població dels EUA al seu costat, per damunt de les diferències
polítiques.
A nivell internacional Obama va saber guanyar-se
les simpaties de tothom alçant ben alt la bandera dels Drets Humans. Va
assegurar que tancaria la presó de Guantánamo. Vam voler creure’ns que amb
Obama la política internacional dels EUA deixaria de ser la pel·lícula de
vaquers que havia interpretat el seu predecessor, George Bush. Unes bones
intencions que, fins i tot, van motivar que l’any 2009 li concediren el premi
Nobel de la Pau, a penes un any després de ser elegit president.
Però les paraules i les intencions, per bones que
siguen, no són suficients. Obama va donar llum verd perquè un comando del seu
exèrcit entrara sense permís al Pakistan i assassinara Bin Laden, al més pur
estil John Rambo. Va perdre una
oportunitat d’or per detindre’l i que un tribunal internacional el jutjara i el
condemnara. Eixe hauria sigut l’autèntic acte de justícia, no l’assaig de
venjança institucionalitzat en què van convertir la mort de Bin Laden (si és
que realment està mort, perquè no va trascendir cap imatge del seu cadàver, ni
sabem on el van soterrar).
La (no)intervenció dels EUA (i de la Unió Europea)
a Síria tampoc ha sigut molt afortunada. Encara no sé per què Obama (i la resta
de líders europeus) es van tapar els ulls i les orelles davant els excessos d’al-Asad
contra la població civil en aquesta guerra civil encoberta que assola el país
des de fa un parell d’anys.
I gràcies a l’acció d’exagents de la CIA, com
Edward Snowden (hui sota l’aixopluc de Putin), hem sabut que els serveis d’intel·ligència
dels EUA han espiat sistemàticament mig món, en nom de la llibertat i de la
seguretat (de la del seu país, és clar).
És cert que encara resten tres anys del segon
mandat d’Obama; però jo ja no espere res d’aquest home ni de la seua glamourosa esposa, Michelle. Per desgràcia, Barack, a pesar que encara em caus bé, m’has
demostrat que per arreglar la casa necessitem un obrer amb més coneixements. No, Obama, you can’t...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada