Hui vora mig milió de catalans han enllaçat tota
Catalunya, de nord a sud, per reivindicar la independència. La iniciativa (imitació
d’una cadena semblant que l’any 89 van formar dos milions de persones entre
Estònia, Letònia i Lituània per manifestar el desig d’abandonar la URSS) ha sigut
tot un èxit. I és que en l’últim lustre l’independentisme ha crescut a
Catalunya, fins situar-se en el 52% de la població (si fem cas de les últimes
enquestes).
Si jo poguera votar en un referèndum sobre la independència
de Catalunya, a dia de hui –segurament– votaria no. Comprenc el sentiment
independentista (arguments a favor no els en falten). Tinc molts amics que s’hi
identifiquen. Però jo pense que (trencar) és la eixida més fácil i considere
que ara el que toca és construir. Sí, però construir què, em podrien preguntar
vostés. La resposta a aquesta pregunta és més difícil ( o tal vegada molt més
senzilla). Portem molts anys caminant junts, unes vegades més avinguts i unes
altres vegades menys. Però, com en un matrimoni madur en crisi, si encara queda
una espurna del que antigament va ser amor, val la pena revifar la flama. I jo
no tinc tan clar que la història d’amor entre Espanya i Catalunya s’haja acabat
del tot.
Ara que el meu vot fóra negatiu, no significa que
estiga d’acord amb el model d’estat que tenim. En absolut. S’han de canviar moltes
coses. S’ha de reformar l’estructura territorial d’Espanya. S’ha de
reorganitzar el sistema polític, especialment la llei electoral. I, a més, s’ha
de fer pedagogia per abandonar la mentalitat jacobina que impera en l’actualitat
i aconseguir que un ciutadà de Valladolid puga estimar el ‘Tirant lo Blanch’
com a propi, de la mateixa manera que nosaltres admirem el ‘Quixot’. Si Espanya
només pot existir segons la doctrina que emana dels Decrets de Nova Planta de
Felip V (lleis i llengua de Castella per a tots), mal anem: el peix gran acabarà
per menjar-se a tots els xicotets. I, per tant, la negativa que encapçala
aquest article, els assegure que es transformaria en un ‘sí’ sense cap dubte.
Però aquestes línies són parlar per no callar. La
meua opinió no compta per a res. Jo no puc ni podré mai decidir sobre la
independència de Catalunya, perquè no sóc català. I són els catalans i ningú
més, qui han de decidir si volen continuar sent espanyols o no. Els ho
il·lustraré amb un exemple: a la meua finca viu un matrimoni, Miguel i
Cristina, amb els que tenim una profunda relació d’amistat. A mi m’encantaria
que sempre visquérem junts; però si arriba un moment que ells no estan a gust i
decideixen anar-se’n; per molt que la resta de veïns ens oposem, ells faran el
que millor els convinga.
Sí, ja sé que molta gent em podria dir que no és
el mateix una comunitat de veïns que un estat. Que la llei permet canviar-nos
de casa, però no trencar Espanya. D’acord, així és. Ara bé, les lleis evolucionen
i es transformen amb la societat. Si no, els reis continuarien fent-nos creure
que el seu poder és d’origen diví, les
dones no podrien votar o els nobles tindrien el privilegi de gaudir de la
primera nit d’una dona casada.
Per tant, ens agrade o no, si el poble català
demana poder expressar-se en les urnes; a
la llarga, hauran de poder fer-ho. Escòcia es pronunciarà l’any que ve. I el Quebec
( a Canadà) ja ho va fer.
I què pintem els valencians en tot aquest bullit?
Ja en parlarem el 9 d’octubre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada