DOS HOMES I UN DESTÍ (EL SAINET DE LA PAELLA RUSSA)

Acte primer

(Palau de la Generalitat. Despatx del president. Dissabte, quatre de la vesprada. El Molt Honorable llig un llibre. En eixe moment entra el vicepresident sense tocar a la porta; està molt nerviós. El Molt Honorable deixa el llibre sobre la taula. El vicepresident abaixa la mirada i es fixa en el títol: “Coaching. Cómo convertirse en un líder en sólo cinco días”).

VICEPRESIDENT: President, tenim un problema!

MOLT HONORABLE: ¿Uno? ¿Sólo uno? ¡Por fin! ¡Lo conseguimos! ¡Tenía razón este libro! ¡Ha funcionado el pensamiento creativo! ¡He soñado con una Generalitat saneada y se ha cumplido!

VICEPRESIDENT: No, President, no. Per desgràcia continuem amb teranyines a la caixa forta. El que volia dir-te és que tenim un problema... més. Acabem d’analitzar l’informe que ens va passar el comité d’empresa de Canal 9...

MOLT HONORABLE: ¿Y?

VICEPRESIDENT: Doncs, que ens temem que... Que tenen raó, presi...

MOLT HONORABLE:  ¿Cómo que tienen razón? ¿Qué me estás diciendo? 

VICEPRESIDENT: Sí, presi. Ens hem llegit l’informe tres vegades seguides. Hem comprovat els números, fins i tot, amb calculadora. I sí... Tancar Canal 9 és més car que mantindre’l obert. No hi ha volta de fulla.

MOLT HONORABLE: ¡No me lo puedo creer! ¡Para una vez que tomo una decisión, va y el tiro me sale por la culata! ¡Qué razón tenía mi madre cuando me dijo que no me metiera en política! ¡Quién me mandaría!

VICEPRESIDENT: I una coseta més, presi...

MOLT HONORABLE: ¿Vas a darme otro disgusto?

(El Molt Honorable es tapa els ulls i deixa caure el cap contra la taula) 

VICEPRESIDENT: M’acaben de passar una enquesta d’intenció de vot que van fer l’endemà de l’anunci del tancament de RTVV... No continuarem en el govern ni encara que pactàrem amb els socialistes... I alguns mitjans madrilenys ja diuen que a Génova ens estan buscant recanvi...

(En eixe moment sona un mòbil. El Molt Honorable es clava la mà a l’interior de l’americana, i trau un telèfon mòbil d’última generació. Després de llegir la pantalla, respon)

MOLT HONORABLE: Madre. Precisamente estaba hablando de usted con el vicepresidente... (Calla de colp) Sí, ya pero... (El Molt Honorable assenteix amb el cap). Madre, yo... (S’escolta la veu de la mare, cada vegada més forta, però sense arribar a entendre’s el que diu)... Pe... Pero, madre... Yo... Yo... Yo, sólo... ¿No estará insinuando que...? Eh... Eh... ¿Se... Se... Seguro? ¿Lo dice en serio? De... De... De acuerdo... 

(El Molt Honorable penja i deixa el telèfon sobre la taula. No té molt bona cara).

MOLT HONORABLE: ¡Tenemos que hacer algo! Mi madre me ha dicho que como la dejemos sin “L’alqueria blanca”, ella y sus amigas me organizan una manifestación en Gandia...

VICEPRESIDENT: Ja, però què podem fer? Perquè si ara reculem, després d’una setmana dient que era irreversible, que la sentència de l’ERO no ens deixava una altra opció i patatín i patatan... Quedarem com uns primos!

MOLT HONORABLE: Lo sé, lo sé... Eso es lo que más me preocupa... Pues tendremos que inventarnos algo, para que no cerrar Canal 9 y que los sindicatos no se apunten la medalla.

VICEPRESIDENT: Sí, però què?

MOLT HONORABLE: No lo sé. Piénsalo tú, que para eso te pago. Pero encuentra la solución antes del miércoles... Y si no la encuentras, se cierra y punto. Prefiero pasar a la historia como el tirano que cerró Canal 9, que como un presidente triste que no sabía ni gobernar...

(El segon acte –i definitiu– d’aquest sainet el coneixerem en els pròxims dies. Esperem que el final no ens faça plorar)