Una fletxa negra contra la porta del castell
anuncià la derrota de les tropes del Rei. Els temps de joglars i cançons havien
acabat. Els merlets de POPLAR tremolaven davant dels cavallers de la NIT. Tambors
de guerra... Parenostres i avemaries... Ulls destenyits...
S’acomiadaren la tercera
nit. ELLA li féu prometre que no moriria. ELL li respongué que tornaria. Caigué
el pont llevadís. I els guerrers sortiren a cavall. Uns, amb gel al cor. Uns
altres, amb foc a la boca. Concert d’espases i atxes. Rèquiem de fletxes i
llances. Danses macabres a la llum de la lluna. Caps tallats. Boscos cremats. Muralles
trencades.
A ELL l’empresonaren a
les masmorres d’AMARION. Fam i fred, menyspreu i turment. I cada nit, quan la
brúixola del cel marca els camins, trau el cap per la finestra i somia que vola
cap al NORD.
ELLA hagué de vestir-se l’armadura i cenyir l’espasa.
Lluites a cavall, batalles a tota ultrança, pluges de fletxes i tempestes de foc:
“Abans la mort, que veure les banderes de la NIT a POPLAR”.
I cap dels dos han deixat que els genolls toquen terra.
I de tant en tant, juguen a despertar-se d’aquest malson. I els brúfols ploren
perquè saben que ja falta menys perquè la foscor deixe pas a l’alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada