dimecres, 15 de maig del 2013

LES MASMORRES D’AMARION



Una fletxa negra contra la porta del castell anuncià la derrota de les tropes del Rei. Els temps de joglars i cançons havien acabat. Els merlets de POPLAR tremolaven davant dels cavallers de la NIT. Tambors de guerra... Parenostres i avemaries... Ulls destenyits...

                S’acomiadaren la tercera nit. ELLA li féu prometre que no moriria. ELL li respongué que tornaria. Caigué el pont llevadís. I els guerrers sortiren a cavall. Uns, amb gel al cor. Uns altres, amb foc a la boca. Concert d’espases i atxes. Rèquiem de fletxes i llances. Danses macabres a la llum de la lluna. Caps tallats. Boscos cremats. Muralles trencades.

                A ELL l’empresonaren a les masmorres d’AMARION. Fam i fred, menyspreu i turment. I cada nit, quan la brúixola del cel marca els camins, trau el cap per la finestra i somia que vola cap al NORD.

ELLA hagué de vestir-se l’armadura i cenyir l’espasa. Lluites a cavall, batalles a tota ultrança, pluges de fletxes i tempestes de foc: “Abans la mort, que veure les banderes de la NIT a POPLAR”.

I cap dels dos han deixat que els genolls toquen terra. I de tant en tant, juguen a despertar-se d’aquest malson. I els brúfols ploren perquè saben que ja falta menys perquè la foscor deixe pas a l’alba.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada