diumenge, 23 de novembre de 2014

Falta de Compromís



                 Sincerament, no sé de qui és la culpa: d’Enric Morera, d’Mònica Oltra, dels catalanistes del Bloc, dels pijoproges d’Iniciativa, de la por a l’efecte Podem... No ho sé, però no m’importa. No m’importa perquè encara no li he trobat sentit a que a penes mig any abans de les eleccions, una organització política que se suposa que ha de fer possible el canvi i de permetre redreçar l’esmaperduda brúixola de la nostra terra, no s’haja definit encara internament. Quina imatge s’està transmetent? Evidentment qualsevol tret de la fiabilitat i de la solvència que s’ha d’exigir a una formació que aspira a agafar les regnes d’un territori.

                El trist episodi d’ahir pot llançar per terra tres anys i mig de treball seriós en l’oposició. Una legislatura brillant, en la qual s’han reivindicat polítiques justes, front al caos, el mal govern i la corrupció que ha representat el PP valencià. Malauradament, ja fa un temps que des de Compromís s’estan malbaratant massa energies en qüestions absolutament irrellevants per a la societat. No s’entén que s’haja tardat tant de temps a consensuar un estrafolari reglament de primàries. I menys encara que, una vegada aprovat per tots, ahir el Consell Nacional no aconseguisca la força necessària per dur-lo endavant. Mesos sencers mirant-se el melic, d’esquena a les preocupacions de la gent. Situació que ha provocat que molts votants potencials, cansats de tanta indefinició, com ja va ocórrer en les eleccions europees, comencen a mirar amb simpatia unes altres opcions polítiques.

                Es pot arreglar aquest embolic? És possible que sí. És factible que a última hora i sobre el xiulit de l’àrbritre s’arribe a un acord. Però el que transmetran alguns mitjans i el que percebrà una part de la societat és que haurà sigut un pacte aconseguit amb esparadrap. Un acord dèbil que podria anar per l’aire, com ja va ocórrer fa uns anys, quan Esquerra Unida formava part de Compromís, i només començar la legislatura, cadascú va anar pel seu camí. Lògicament és lícit pensar que qui no està en condicions d’arreglar sa casa, difícilment podrà dirigir un país sencer. Lamentable. Decebedor. Miopia política.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada