dissabte, 8 de novembre de 2014

El 9-N vist des de Xopilàndia



                Sempre he pensat que els dos principals actors polítics de l’anomenat conflicte sobiranista català, Mariano Rajoy i Artur Mas, han sigut els més interessats a què s’allargara en el temps i es complicara com un fulletó veneçolà amb els que, fins fa no massa temps, ens torturaven diàriament les principals cadenes de televisió. I he pensat així, perquè d’aquesta manera, podien desviar l’atenció de la ciutadania respecte a les polítiques de retalls socials que han aplicat els dos líders conservadors en les seues respectives àrees d’influència. Rajoy va pensar, imagine, que si la situació econòmica del conjunt d’Espanya millorava, els catalans, a poc a poc, oblidarien les opcions independentistes i, sense haver fet absolutament res, la situació tornaria a la normalitat. Mas, en canvi, confiava que seria capaç de capitanejar les ànsies independentistes que promovien diverses associacions i entitats de la societat civil catalana.


                Per desgràcia per a Rajoy, el govern no va saber llegir ni entendre la realitat del “problema” català. El suflé independentista, com l’anomenaven els sectors més conservadors de la premsa espanyola, no només no ha cedit, sinó que sembla que va consolidant-se, en part animat pels incomptables casos de corrupció que veuen la llum cada setmana. Mas tampoc està passant aquesta revàlida. Si fem cas de les últimes enquestes electorals, CiU patirà una sagnia de vots que aniran directament a Esquerra Republicana, partit que sempre ha sigut partidari de trencar amb Espanya. A més a mes, pel que diuen alguns, la coalició que lidera i que ha sigut la principal referència política catalana des de la Transició, podria dividir-se en dos: convergents, per una part i els democristians d’Unió, per l’altra.

                El diàleg, el de veritat, el de dos persones disposades a tancar acords, hauria de ser l’opció lògica de les dos parts per trobar una solució a aquest trencaclosques. Però, hui per hui, tothom s’ompli la boca amb les bondats del diàleg i no veiem massa predisposició en ningú, per solucionar-ho tot amb una encaixada de mans. El govern central esgrimeix la llei i la Constitució, mentre que la Generalitat Catalana parla de democràcia i del dret a decidir. Al Regne Unit van ser capaços de resoldre el conflicte territorial escocés d’una manera civilitzada. Ací, per contra, cada part està tirant amb força de la corda i, al remat, podria trencar-se. 

Segurament la realitat d’Escòcia no és comparable a la catalana i, potser, les reivindicacions independentistes catalanes no s’ajusten a la realitat al cent per cent. Però, al final, si la majoria de catalans no volen saber res d’Espanya, qui som la resta per obligar-los a quedar-se?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada