dilluns, 3 de novembre de 2014

Canal 9 i el futur de la llengua



          La setmana passada, en les classes de valencià que impartisc a l’EPA d’Onda, em va trair el subconscient. Estàvem treballant el lèxic propi dels successos i de les catàstrofes. Llavors quan anava a comentar als meus alumnes que la majoria de paraules eren d’ús habitual en Canal 9, vaig recordar que ja ha passat quasi un any de la traumàtica apagada. Mentre intentava reconduir el discurs per referir-me a altres mitjans de comunicació que empren el valencià, per desgràcia, em vaig quedar en blanc; no en tenim cap.  Llavors els vaig manar uns exercicis, vaig seure d’esquena a l’alumnat i, emparat pel silenci, vaig reflexionar sobre el futur que li espera a la llengua que vaig heretar de ma mare. 


He de confessar que no van ser unes reflexions massa positives. En primer lloc, no hi ha cap mitjà de comunicació que utilitze el valencià habitualment. La situació al món empresarial encara és molt pitjor. L’Església, tret d’iniciatives personals, ja fa segles que va condemnar la nostra llengua al foc purificador del menyspreu. L’administració, en teoria qui ha de vetlar per l’ús i el futur de la llengua, permetrà que deixe de ser llengua vehicular a les escoles, si els pares i les mares així ho decideixen. És per això que durant uns segons vaig entendre que hi haja valencianoparlants que, com va ocórrer amplament durant el segle passat, pensen que la seua llengua no serveix per a res i opten per no transmetre-la als fills.

Llavors, allí assegut, d’esquena als meus alumnes, em vaig sentir com el Manuel Bueno y Mártir d’Unamuno; aquell capellà que pujava a l’altar a celebrar la missa, a pesar que havia perdut tota la fe. Jo encara no l'he perduda tota, però he d’admetre que cada any costa més posar-se davant del carro, ja que de vegades et sents com si t’hagueren furtat les rodes.

Sense atrevir-me a alçar els ulls, segurament per vergonya, vaig viatjar uns anys cap al futur i em vaig veure a mi mateix, amb els cabells blancs i la mirada cansada, dipositant la meua cartera al departament de Cultura Clàssica, junt als companys de llatí i de grec. Entristit, vaig pensar què podríem fer perquè eixe futur no es fera realitat. Llavors, vaig recordar que enfront de ma casa hi ha una torre molt alta feta de formigó i d’acer que s’està omplint de teranyines i que plora perquè ja fa quasi un any que li van tancar la boca. És la torre per on, fins el novembre passat, s’emetia tota la programació de Canal 9. 

Els valencians necessitem que la torre torne a parlar i que la seua veu s’escolte forta des de Vinaròs fins el Pilar de la Foradada. Però no una televisió segrestada pel cacic de torn, sinó un mitjà de televisió al servei de tots els valencians i valencianes. Perquè, com va dir algú amb molt de trellat, Son Goku i Vegeta van fer més pel valencià que totes les campanyes de promoció juntes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada