dilluns, 1 de juliol de 2013

LA CRUCIFIXIÓ DE LANCE ARMSTRONG






 Lance Armstrong va ser una de les icones més destacades de la primera dècada del segle XXI. El ciclista nord-americà va representar molts dels valors que dominen la societat actual: l’èxit, la joventut, els diners, el poder i, per damunt de tot, l’esperit de superació de l’ésser humà (cal recordar que el de Texas va aconseguir els seus principals èxits esportius després de superar un càncer de testicle). Però després que confessara que havia guanyat els set Tours consecutius gràcies al dopatge, la cotització de la imatge del texà ha caigut fins a unes quantes desenes de milers de metres davall del nivell del mar. Des de la famosa entrevista que l’exciclista concedí a la periodista Oprah Winfrey, el cognom Armstrong s’ha transformat en un sinònim de trampós, d’estafador o d’algun qualificatiu pitjor que els lingüistes encara no han incorporat al diccionari.


Ara bé, seria injust que crucificàrem Armstrong, o que almenys el crucificàrem a soles. Ell no ha sigut l’únic que ha buscat l’èxit a qualsevol preu. El ciclisme i molts altres esports estan plens d’exemples. O és que el davanter espavilat que es desmaia només entrar a l’àrea perquè l’àrbitre xiule penal no està fent trampes? És clar que sí. 

Per desgràcia no només el món de l’esport està contaminat; és tota la societat. Són els empresaris de la construcció que pactaven amb l’alcalde de torn la requalificació d’uns terrenys per forrar-se. Són els polítics que s’han quedat els diners de tots. Són els que  treballen en negre i després agafen el menjar gratis a l’església. Són els funcionaris que simulen malalties per no anar a treballar i poder anar-se’n de viatge. Són els que fingeixen un accident per cobrar de l’assegurança. Són els empresaris que obliguen als treballadors a fer hores extres i després no els les paguen. Són els banquers que es queden amb els diners d’ancians i de xiquets que no saben el que han firmat. Són les famílies que abandonen els iaios durant els vacances. Són els estudiants de Quart d’ESO que s’han fet una xulla per aprovar aquest examen. I podria allargar la llista fins escriure una novel·la negra amb mestresses de casa que, de la nit al dia, es converteixen en assassines perilloses. 

Sí, Armstrong era un trampós, però no molt més que vosté o que jo...

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord. Els polítics i els líders, els grans esportistes... no deixen de ser una representació real de la societat d'on provenen.

    ResponElimina
  2. Sempre recordaré unes paraules teues camí de Xinquer: "L'esquerra s'està equivocant amb l'estratègia electoral. A una societat corrupta li importa poc que el que puga fer Fabra (Carlos)..."

    ResponElimina