dilluns, 1 de juliol de 2013

De Catarroja a la Vega Baixa, descobrint els encants de la Meseta



La meua amiga Carme està d’enhorabona des que s’ha inaugurat la línia d’alta velocitat entre Madrid i Alacant. I no creguen que està tan contenta perquè pense amb els beneficis econòmics que portarà a la província d’Alacant o perquè estiga boja per visitar tots els museus de la capital d’Espanya. No. Els seus motius són ben diferents. Ella, veïna de Catarroja,  és professora de valencià i des de fa uns anys treballa a Almoradí, a la Vega Baixa, al sud d’Alacant. Per raons que ara no vénen al cas, Carme no condueix i, per aquest motiu, ha d’usar el transport públic per arribar fins Almoradí. El trajecte no arriba als dos-cents quilòmetres i en ple segle XXI i en un país –presumptament– desenvolupat com el nostre no hauria de superar les dos hores. Eixa és la teoria, perquè la pràctica diu que Carme cada setmana ha d’invertir unes sis hores per traslladar-se a Almoradí i sis hores més (si no troba cap ànima caritativa que la porte en cotxe) per tornar a casa. 


Quan m’ho va contar, jo no donava crèdit i pensava que intentava prendre’m el pèl. Però no. Ni exagerava ni tractava d’enganyar-me. Carme cada diumenge ix del seu poble a les tres i mitja cap a València. Allí,  cinquanta minuts després, agafa el regional que l’ha de dur a Alacant. Si no hi ha cap accident a Caudete (que, pel que m’ha dit és bastant habitual) el tren arriba a l’ombra del castell de Santa Bàrbera sobre les sis i quart. I una hora i quart més tard, quan el sol comença a badallar, agafa l’autobús d’Almoradí que aplega a la població de la Vega Baixa al voltant de les nou i quart de la nit. Estic convençut que si el meu rebesavi Àngel, fera el mateix trajecte amb el carro i l’haca que tenia tardaria uns sis o set minuts menys.

Però com els he dit, amb la inauguració de l’AVE Madrid-Alacant, Carme ha vist la llum. La setmana passada vam fer el càlcul i vam arribar a la conclusió que si realitza el trajecte Catarroja-Almoradí passant per Madrid, guanyarà temps. Sumen: València-Madrid, noranta minuts. Madrid-Alacant, dos hores més. I si afegim el quart d’hora que li costa anar de Catarroja a València i l’hora i quart que gasta d’Alacant a Almoradí, el còmput global fa un total de cinc hores. 

En definitiva, si la meua amiga Carme per anar de Catarroja a Almoradí, passa per la capital d’Espanya, estalviaria tres quarts d’hora. I, a més, amb seients molt més còmodes, amb la possibilitat de veure les últimes estrenes del cinema i amb el plaer de conéixer part de la Castella a la que cantava Antonio Machado.

Si després de llegir açò algú continua pensant que no vivim en un país surrealista, per favor, que em cride i li passaré el telèfon del meu psiquiatra.

2 comentaris:

  1. Ulysses no va rodar tant per a tornar a casa. Però com ho has contat tu, fa gràcia i tot.

    ResponElimina
  2. Sí, però com bé saps, viure-ho no és tan graciós.

    ResponElimina