dijous, 11 de juliol de 2013

NIT DE TERROR



Ahir, només caure el teló de la nit, al
gú penjà del cel calaveres i rates penades. Quan la lluna s’amagà, esclataren llamps i rellamps. El vent obrí finestres i s’emportà les fulles dels arbres. Començà a ploure amb força. Els gossos udolaven o, potser, eren llops... Places i carrers desemparats. Vampirs, zombies i espectres fora de les tombes. Homes i dones encomanant-se al bon déu. Bruixes damunt de les graneres. Dimonis a la porta de l’infern. I jo al llit, mà sobre mà, resant perquè arribara l’alba. Sense creus, ni aigua beneïda. Sense alls, ni bales de plata. I fora els trons, la pluja i el vent pintaven la ciutat amb carbó i teranyines.


Ho confesse. He sentit por. Molta por. No m’he atrevit a tancar els ulls en tota la nit; no fóra que en obrir-los, me’l trobara dins de l’habitació. Amb el seu somriure esgarrifador al peu del llit. No... No... Això hauria sigut massa. El meu cor no ho hauria suportat... 

No poden imaginar-se quin monstre tan terrible m’ha assetjat durant la nit. Molt més aterridor que Soraya Sáenz de Santamaría durant la conferència de premsa posterior a un Consell de Ministres. O que Paco Camps, vestit amb sotana i alçacolls, xiuxiejant-me a l’orella amiguito del alma. Més terrorífic inclús que Ricardo Costa demanant-me cent grams de caviar, amb la seua veueta de papallona de sucre.
Es tractava, senyores i senyors, del xivito que em vaig menjar per sopar (amb el pa torrat, el llomello, l’ou fregit, el formatge derretit, la cansalada i la maionesa). M’ha rondat durant tota la nit i no he pogut pegar ull. De fet, a hores d’ara crec que continua la digestió. Sí, he d’admetre-ho, ja no tinc vint anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada