Les llengües espanyoles i el Senat

Després de 40 anys de fèrria dictadura franquista, molta gent va veure amb esperança l'arribada de la democràcia, perquè això podria significar la construcció d'una Espanya plural i multicultural. Una Espanya que al 'olé', el flamenc i els bous, poguera integrar els dantzaris, el cant d'estil, el pa amb tomaca, o el polbo á feira. Diferents territoris amb singularitats culturals i lingüístiques que configuren el sòcol de trencadís que és la nostra -o almenys, la meua- Espanya. Un país amb una riquesa lingüística i cultural de la qual hauríem d'estar orgullosos tots els espanyols, amb independència del lloc on vivim.

Desgraciadament, l'estructura (i la mentalitat) del nostre país continua sent massa radial. Per molts, l'essència d'Espanya la representen Madrid i Castella (com cantaven els poetes de la Generació del 98), i la resta només podem ser apèndixs, províncies o regions de la gran metròpoli, amb l'única missió d'ofrenar noves glòries. I per això, quan intentem reivindicar una llengua o una cultura espanyola diferent de la castellana, els fervososos partidaris de l'España, Grande y Libre ens acusen de paletos, pueblerinos o catetos. Ens titlen d'excloents i de sectaris i diuen que la nostra malaltia només es cura viatjant, quan són ells els primers que rebutgen qualsevol manifestació lingüisticocultural que no siga la seua.

Reivindicar el valencià, el gallec o l'èuscar no significa -o no ha de significar- atacar el castellà. El castellà forma part de la nostra vida i, com a tal, també hem d'estimar-la. Però, com ja he escrit alguna vegada en aquest bloc, són les altres llengües espanyoles les que necessiten la nostra atenció, perquè no gaudeixen de tan bona salut com el castellà.

Per aquest motiu, els nostres polítics haurien de donar exemple i demostrar a la societat que tan espanyol és dir 'bon dia', 'bo dia', 'egun on', que 'buenos días'. Tal vegada la reforma del reglament del Senat haja sigut la primera pedra per aconseguir canviar la concepció uniformista d'Espanya. Un deu per als que han fet possible l'ús del gallec, l'èuscar i el valencià-català al Senat. Molt bé! És cert que després de cada sessió els senadors continuaran parlant entre ells en castellà; però és una actuació simbòlica que ha de servir per dignificar la resta de llengües espanyoles.

Que resulta molt car? Que els traductors ens constaran 350.000 euros a l'any? Estic d'acord, però segur que -amb un poc d'imaginació- es troben algunes alternatives més barates. A mi se m'acudeix, per exemple, que es podrien repartir fotocòpies traduïdes amb els diferents idiomes peninsulars. Ara bé, si parlem de 'malbaratament' de recursos públics, a mi em vénen al cap algunes altres partides pressupostàries que contemblen gastos més absurds. Saben, per exemple, què costa renovar el Pont de les Flors de València? Entre 50 i 60.000 euros hem de pagar per canviar les flors cada vegada que s'assequen i tindre un pont que és 'l'enveja de tot Espanya'. És necessari gastar-se eixos diners? Hi ha qui pensa que sí i, a diferència de la polèmica amb  les llengües autonòmiques en el Senat, en el cas del pont de València no estem parlant de dignificar culturalment ningú.

Senyores i senyors, aprenguem a estimar les altres llengües espanyoles i fem possible -per exemple- que els grups musicals espanyols que no canten en castellà, també puguen tocar concerts per tot l'Estat. Que un madrileny no entén el valencià o el gallec? Tampoc entén l'anglés i, en canvi, mai ha tingut cap problema per comprar-se un CD dels Beatles o de Michael Jackson.

Com diu Rajoy: per favor, fem d'Espanya un país normal i seriós.