Catalunya i Espanya

Catalunya. El problema català. ¿O, tal vegada, hauríem d’haver escrit “Espanya. El problema espanyol”? La resposta a aquesta qüestió, tot i que molts pogueren pensar el contrari, no és, en absolut, senzilla. Per això sóc conscient que amb aquest post no donaré una solució màgica a ningú; però, almenys, tractaré d’aportar la meua visió sobre aquest conflicte territorial. 

                Si ens centrem únicament en la primera part de la premissa que dóna inici al text (Catalunya. El problema català) el començament d’aquesta tensió l’hem de buscar quan el PP, aleshores en l’oposició, dugué l’Estatut Català, recentment aprovat pel Congrés i pels catalans en referèndum, al Constitucional. També en aquells mateixos anys els populars dugueren als tribunals el model educatiu català, un sistema que, lingüísticament, prioritza el català sobre el castellà. Aquestes mesures van servir, juntament amb la desastrosa política econòmica de Zapatero, perquè Mariano Rajoy aconseguira la majoria absoluta en les eleccions de 2011. Ara bé, eixe èxit del PP en tot Espanya, no va tindre la mateixa repercussió a Catalunya, on el PP, elecció rere elecció, ha anat afonant-se cada vegada més. Segurament molta  gent va interpretar les accions judicials del PP, com a atacs directes a l’essència de Catalunya. I, en conseqüència, molts votants optaren pels partits independentistes, que van créixer espectacularment. Si fem una miqueta de memòria, la majoria absoluta d’Aznar també coincideix amb el fenomen Carod-Rovira. Pot ser coincidència o no, però fa la impressió que els nacionalismes espanyol i català es necessiten i es retroalimenten mútuament. 

'Sol davant el perill'

Ni Ciutadans ni Podem, el partit que té la clau i la solució és el PSOE.  Sí, així és. Tot i que l

a majoria donàvem per morts els socialistes, Pedro Sánchez ( i qui sap si l’apel·lació al vot útil o al vot de la por) ha aconseguit que la davallada del PSOE no fóra encara més exagerada del que ha sigut. Han salvat els mobles. Tot i que hauran d’arreglar la teulada, el soterrani (que s’inunda cada vegada que plou) i caldrà que revisen les bigues que, tal volta, ja estan infectades amb corcó. Ens agrade o no, en els pròxims mesos es jugarà al que vulga la direcció del PSOE; i ja els dic que no m’agradaria estar en la seua pell, encara que em regalaren dos o tres dècims del 79140, número agraciat amb la Grossa d’enguany. Encara no havien comptat les últimes paperetes i per l’esquerra ja els avisaven de les línies roges irrenunciables d’un hipotètic pacte. I per la dreta, populars i tarongetes assajaven el discurs de la responsabilitat i de la governabilitat. També alguns dels seus propis companys de partit, els mateixos que fa setmanes que esmolen els ganivets per acariciar-li el coll, s’afanyaren a dir-li el que li convenia a ell, al partit i a Espanya. No, no m’agradaria ser Pedro Sánchez.

Falta de respecte

                El meu esperit futboler ha eixit aquest matí de la tomba on descansava des de ja no recorde quant de temps. Ha tornat a la vida enfurismat per culpa de totes les notícies que envolten l’actualitat valencianista, cada vegada més surrealista, per no dir decebedora. Reconec que cada dia em costa més identificar-me amb un club que, tot i estar (encara) a la nostra terra, el dirigeixen des de l’altra punta del món. Si, almenys, l’entrada de Lim a l’accionariat valencianista s’haguera traduït en el que prometien, en una autèntica homologació del  València als equips punters d’Europa, tira... Però, pel que estem observant, el nou propietari del club (almenys fins el moment) fa la impressió que està més preocupat pel compte de resultats dels seus negocis i dels de Jorge Mendes (el padrí de la majoria dels jugadors que han arribat al València en les dos últimes campanyes) que per la marxa real i el futur de l’equip. Per desgràcia una vegada més han jugat amb els sentiments del valencianisme i estan faltant al respecte a un club que (esperem) l’any 2019 complirà un segle d’història. L’última decisió de l’amo del club, la contractació del britànic Gary Neville com a entrenador del primer equip, és una nova mostra dels que els dic.

Dos anys orfe

Recorde perfectament on estava i què feia. Era divendres. Feia una horeta que havia acabat les classes i tornava a casa després d’estar tota la setmana a Almoradí. En aquells moments, passaven pocs minuts de les dotze i quart (en concret eren les dotze i denou), jo conduïa per les primeres rampes del port d’Albaida. Tenia la Mariola a l’esquerra, el Benicadell a la dreta i una miqueta més al fons, encara podia intuir la silueta de la Safor. Tenia posada Sí Ràdio al cotxe, perquè des de la nit anterior, les urpes dels agents de Fabra ja havien desconnectat el senyal de Ràdio Nou. Els treballadors de l’emissora, entre ells la meua dona i molts amics, com els violistes del Titànic, narraven en directe, en un magazine improvisat, el que estava succeint a Burjassot i, a més, aprofitaven els últims minuts del naufragi per acomiadar-se de l’audiència. Tot i que ja feia uns quants anys que no seguia les emissions de la ràdio per les raons que a ningú se li escapen, no vaig poder evitar que se m’humitejaren els ulls. Llàgrimes de ràbia i d’impotència que s’intensificaren quan arribà la confirmació que havien tallat el senyal de Canal 9. 

Enquestes

Per a què serveix una enquesta (electoral)? En un món pur i innocent on llops i corders jugaren al truc com a bons amics, és clar que les enquestes (electorals) serien uns estudis asèptics, freds i objectius que indicarien les preferències de la ciutadania en matèria política. Si ets més del de la cua, del de la barba, del guapet o del més guapet encara. Però, és clar, no vivim en un món ideal. Ací llops i corders ho tenen molt complicat per conviure en el mateix espai i allò de jugar al truc, quasi que ni ho plantegem. Per això hi ha un gran percentatge de malpensats que no acaben de creure en la pretesa innocència d’aquests estudis: realment indiquen el que pensa la gent? O, pel contrari, tenen l’objectiu influir directament en el vot de la ciutadania? 

Política de tafurs

Compromís va ser la força política decisiva en les eleccions autonòmiques i municipals del passat maig. Si em permeten la terminologia futbolística, les llistes encapçalades pels Oltra, Ribó, Morera i companyia van ser els autèntics equips revelacions de la campanya. Cap enquesta va ser capaç de reflectir el gran poder que els electors valencians van atorgar a la coalició valencianista d’esquerres. Ni el CIS, ni el SOS, ni el Levante, ni el Despierte... Ningú! I pel que sembla, si atenem a les diferents dinàmiques dels partits que ocupen el mateix espai ideològic que Compromís, la coalició encara podria créixer més en el futur. És clar, sempre que les virtuts que l’han propulsat no acaben fagocitant-la.

No hi ha amor entre Ximo i Mònica

El PSPV i Compromís són com eixa parella que porten festejant des dels catorze anys i que, en complir vint-i-cinc o vint-i-sis decideixen casar-se. Segurament cap dels dos està ja enamorat, si és que alguna vegada ho havien estat. Potser els dos es pregunten si és bona idea i la nit abans de la cerimònia és possible que als dos se’ls passe pel cap si no seria millor trencar palletes. Però l’endemà, quan les campanes del poble anuncien a tots que el fill de la Tanàsia i la filla del Meco estan a punt de casar-se, els dos cedeixen davant la pressió del què diran i pugen a l’altar fingint que és el dia més feliç de la seua vida. En el fons, però, saben que és un error i que d’ací dos, tres, quatre anys, o inclús abans, es divorciaran.

Respecte

No pot haver-hi convivència sense respecte. El respecte és fonamental per construir qualsevol societat. O almenys això em van ensenyar de menut. Acceptar l’altre, tolerar a qui no pensa com tu, posar-se en la pell de qui tenim enfront. Sobre el paper sembla fàcil, però en la pràctica, pel que veiem cada dia, deu ser molt difícil. Entenc, per tant, els que dissabte es van enfadar quan les aficions del Barcelona i de l’Athletic van xiular l’himne d’Espanya. Hauria sigut desitjable que els assistents a la final de la Copa del Rei no xiularen la marxa reial, ens agrade o no. Com, ja que parlem de respecte, tampoc és admissible que fa uns anys Raimon rebera insults i xiulits per part del públic madrileny per cantar en valencià, en el concert que es va realitzar a la capital d’Espanya per homenatjar Miguel Ángel Blanco. Tampoc fomenta el respecte que el Reial Madrid prohibira a un periodista de València dirigir-se en valencià a Raül Albiol, jugador de Vilamarxant. O que part de la premsa d’Almeria protestara perquè l’entrenador de l’Eibar responguera en euskera als periodistes bascos. Respecte. Respecte. Respecte... 

Demanem respecte per a les nostres coses, però al veí que li’n donen. I pel que veig, els nostres governants, en comptes de construir ponts, s’afanyen a tractar d’apagar els incendis amb gasolina. Mal pinta la cosa.

Carta oberta a Mònica Oltra

Estimada Mònica:

                T’admire políticament des de la primera vegada que vas vindre a InfoTV a participar en un dels debats polítics que féiem, com a representant d’Esquerra Unida. Encara eres una desconeguda per a la ciutadania, però a mi i a la resta de companys, de seguida ens vas captivar per la manera clara, directa i passional amb què denunciaves alguns dels problemes que afectaven la nostra societat. Amb el temps has arribat al gran públic i t’has convertit en la principal figura de la política valenciana, amb una gran projecció mediàtica en la resta de l’estat. Compromís és hui el que és, gràcies al gran treball de tots els que formeu part de la coalició, per una banda i, també, per supost, pel teu carisma personal i per l’enorme capacitat que tens per connectar amb la ciutadania i amb els mitjans de comunicació.

Diumenge passat molts valencians i valencianes vam agafar la papereta de Compromís i la vam dipositar en l’urna amb la il·lusió que acabaren vint anys negres per a la història del País Valencià. Eixa mateixa nit vam celebrar, amb alegria, la victòria de l’esquerra i del valencianisme. Compromís ha tret uns resultats extraordinaris. A València ciutat la coalició ha quedat només a deu mil vots de la fins aleshores totpoderosa Rita Barberà. A la província de València la formació que encapçales s’ha convertit en la segona força per davant del PSPV. I al conjunt del país, Compromís ha triplicat els resultats de fa quatre anys. Heu sigut, en definitiva, l’única força política amb representació en les Corts que ha crescut en nombre de vots, en escons i en recolzament de la societat. Enhorabona!

Hem guanyat les eleccions! I ara, què?

Les eleccions del passat diumenge van acabar amb vint anys del PP al front de la Generalitat. Vint anys de mala gestió i d’excessos que ja veurem com (i quan) aconseguim superar-los. Zaplana, Olivas, Camps i Fabra ens han deixat com a la comunitat autònoma més endeutada de l’estat. Raons, unes quantes: l’infrafinançament que patim des de l’inici de l’Espanya de les autonomies; els projectes faraònics que han enriquit a uns pocs i que només déu sap quan acabarem de pagar i sí, evidentment, també per les diferents xarxes corruptes que han volgut pescat bitllets de cinc-cents en les arques públiques per repartir-los entre la colla ionquis dels diners que ens han desplomat sense cap vergonya. Vint anys de gestió esgarrifadorament nefasta que han provocat que els valencians ens hàgem sense cap entitat financera pròpia. Vint anys després dels quals el tradicional teixit productiu valencià ha caigut als inferns i, per contra, les taxes de desocupació s’han enlairat als núvols, molt per damunt de la mitjana de l’estat. Vint anys de control, manipulació i perversió d’RTVV, que van culminar amb el vergonyós tancament de la tele i de la ràdio de tots. I també, per desgràcia, vint anys d’autoodi i de persecució contínua i conscient cap a la llengua i la cultura pròpia. L’esquerra valenciana, per tant, està davant d’un repte complicat, que pel bé de tots  nosaltres, ha de ser capaç de superar amb èxit.

'Ciutadans' i les teories de la conspiració

                 M’encanten les teories de la conspiració. Ho admet. Per regla general, les versions oficials que es fan públiques després de qualsevol esdeveniment que podria deixar en mal lloc al govern de torn no m’acaben de convéncer. No crec que Oswald assassinara Kennedy tot sol. Tampoc em trague que Marilyn Monroe pensara realment suïcidar-se la matinada del 5 d’agost de 1962, quan la trobà morta la seua assistent, Eunice Murray. Va ajudar la CIA a ETA en l’atemptat de Carrero Blanco? Això asseguren alguns. Què va passar realment l’11 S de 2001 a Nova York? No crec que cap de nosaltres ho arribem a saber mai. Per tot açò, tampoc crec que l’augment de la popularitat de Ciutadans (Ciudadanos – Citizens) haja sigut fruit de la casualitat. Hi ha una sèrie d’indicis que m’indiquen tot el contrari, si bé és cert, que si es tractara d’un judici, no estaria en condicions d’aportar cap prova.

Les enquestes, de la glòria al purgatori

Enquestes, enquestes, enquestes… Quin mal de cap i quina manera d’embolicar el personal… Ahir, Levante-EMV va publicar una enquesta, segons la qual, el PP perdria la majoria absoluta al País Valencià i no podria governar ni sumant els vots de Ciutadans (Ciudadanos), suposant que aquests, fan el que se suposa que faran a Andalusia (ja veurem), i permeten que governe la llista més votada. Per contra, l’enquesta que publica hui El Mundo dibuixa un panorama lleugerament diferent. Aquest estudi diu que el PP no arribarà als 50 diputats (número que representa la majoria absoluta al parlament valencià); però que amb els escons del partit de Rivera (ja veurem què fan), continuaria fent i desfent. Vint-i-quatre hores. Només vint-i-quatre hores han passat i els que desitgem el canvi, hem canviat l’eufòria d’ahir, per l’absoluta decepció de hui. No podem fiar-nos de les enquestes. Recorde fa uns anys, en les eleccions de 2007, un estudi de la Universitat de València i un altre que va publicar Levante-EMV, pronosticaren que l’esquerra tiraria el PP del poder. Res més lluny del que va ocórrer. Majoria absolutíssima de Camps. És evident que els experts no van saber interpretar l’alt percentatge que hi havia d’indecisos. De la mateixa manera que en la majoria d’estudis que s’han publicat aquestes setmanes el nombre de persones que no saben a qui votaran (o no volen dir que tornaran a votar al PP) oscil·la entre el 20% i el 25%. Per tant, fins la nit del pròxim diumenge, com diu el tòpic, no tindrem l’única enquesta vàlida, la de les urnes.

La perversió de la democràcia

S’ha parlat moltes vegades del vot captiu o del clientelisme per explicar determinades victòries electorals, quan és evident que la gestió de govern d’eixos vencedors en les urnes, no està beneficiant el conjunt de la societat. Açò en un poble menut, com el meu, és relativament fàcil d’aconseguir: tu confecciones la llista electoral incloent-hi membres de les famílies més nombroses del poble i, en acabant, fas tot el possible per col·locar-los, ja siga en l’ajuntament, en alguna entitat pública que controle el partit, o en l’empresa d’algun conegut que et deu favors. Aquest mateix mètode, però aplicat a entitats més grans, com les diputacions, també sol ser efectiu. ¿Quants assessors deia que tenia Carlos Fabra a Castelló? En fi, no cal que ens fem mala sang, però aquesta és una de les raons per les quals no hi ha manera de tirar de les institucions públiques a determinats personatges.

Orgullós de ser un “gilipolles”

Ho admet, dic ‘aleshores’ (i llavors). Sí, un defecte com altre qualsevol. Com el que tenien aquells valencians de principi del segle XX que començaven a dir “entonses” i els seus veïns, per burlar-se d’aquest castellanisme, els responien “mig almud i quatre onces”. ‘Gairebé’ no ho dic, també ho he de confessar. Tampoc crec que ho diga mai, tret que me’n vaja a viure a Catalunya i aquesta (o esta) acabe convertint-se en una paraula d’ús habitual del meu vocabulari. Tot i això, he de reconéixer que quan Alfonso Rus (encara alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València) va qualificar-nos als professors de valencià de “gilipolles” per gastar, suposadament, aquestes dos (o dues) paraules, el mot ‘gairebé’ va començar, aleshores (o llavors) a paréixer-me una miqueta (o mica) menys antipàtic.

Raons per les quals no s’ha de votar al PP (i/o a Ciutadans)

Que bé! Hem deixat arrere l’hivern. El fred ha passat i, per fi, ha arribat el bon temps (ho sent, em negue a utilitzar l’expressió malsonant i repugnant de “caloret”). Les flors comencen a eixir al camp, les platges s’omplin de nou i, després d’un llarg temps de penombra, la gent torna a somriure al carrer. I amb el solet que fa, l’alegria contagiosa de la gent i la cerveseta en la terrassa del bar de la plaça del poble, sembla que el personal comença a patir d’amnèsia: les enquestes parlen d’una certa recuperació del PP en la intenció de vot. Però, estem bojos o què? “Ei”, podria dir-me algun dels que estan reflexionant seriosament tornar a votar al Partit Popular, “total per quatre tratges, cent grams de caviar i quatre duros que s’han emportat... Què més dóna que se’ls emporten estos o els altres... Més val roïns coneguts, que bons per conéixer... I si ve eixe de la cua i encara ho empastrem més?”

Matrimoni de conveniència?

El president del govern va concedir ahir una entrevista. El fet en si ja és notícia, perquè Rajoy no és massa aficionat a què li facen preguntes ni tampoc posa massa interés a facilitar la labor dels periodistes; però, en fi, això seria motiu per escriure un altre post. L’agraciat d’ahir va ser Carlos Herrera. “Sempre millor si els que t’interroguen són amics”, degué pensar Rajoy abans de donar l’OK a l’entrevista. No la vaig escoltar. Ho reconec. No m’interessen en absolut les declaracions oficialistes i triomfalistes del nostre president del govern. Sempre és el mateix: consignes, frases elaborades i eslògans per destacar el propi treball i carregar contra l’adversari polític; un adversari que hui en dia, ja no està tan clar si és el de la rosa, el de la coleta o Naranjito. Però he d’admetre que ahir Rajoy sí que va parlar, almenys entre línies. Com es nota quan està còmode el president!

“El caos o nosaltres”

Fa uns mesos Xavier Aliaga va escriure al seu blog un post apocalíptic sobre el futur polític valencià. L’article (com tot el que escriu Aliaga) em va paréixer molt interessant i, per desgràcia, també molt creïble. Per a tot aquell que no va tindre l’oportunitat de llegir-lo, més o menys venia a dir que després de les pròximes eleccions autonòmiques el PP cediria el poder a una coalició d’esquerres, que començaria a governar. Un govern que, especialment durament els primers mesos, seria complicat, ja que el govern central, encara en mans de Rajoy, s’encarregaria de posar tota classe d’entrebancs. Desconec si Aliaga tenia fonts fiables o, com va assegurar, només es tractava d’un exercici de vidència política. El cas és que aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de parlar amb una persona ben relacionada i m’ha pintat un quadre molt semblant al que va descriure Aliaga. És evident que els gintònics que ens hem pres no m’han acabat de caure bé.

L'altra batalla de l'Ebre

Em pareixen patètiques les campanyes que estan duent a terme alguns mitjans de comunicació per revifar la reivindicació del transvasament de l’Ebre. I no perquè considere que aquesta demanda no siga lícita o justa, sinó pel moment en el qual s’ha produït. Quan encara tenim a la retina les imatges de pobles i camps sencers engolits per l’Ebre, em pareix d’una catadura moral digna d’estudi psiquiàtric que apareguen certs il·luminats i insinuen (o diguen clarament, sense cap problema de consciència) que “encara els passa poc, per no voler compartir l’aigua que els sobra amb tots.” Com si l’existència del transvasament els haguera salvat de la riuada. Pel que diuen els expertes, aquestes inundacions només es podrien haver evitat amb dos tipus d’actuacions. En primer lloc amb la construcció d’una sèrie d’infraestructures (embassaments principalment) que controlen i regulen el cabal del riu. I també, com demanen la majoria dels alcaldes de les poblacions afectades per catàstrofes d’aquestes característiques, amb la neteja dels llits dels rius. Però ja saben tots vostés que, en general, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. I, una vegada més, s’evidencia la poca planificació i el curterminisme que domina la gestió dels nostres polítics. Ara bé, no voldria posar el punt final d’aquest article sense entrar al joc d’aquests pseudocomunicadors i abordar la qüestió del transvasament de l’Ebre.

El 'caloret' de Barberà

                Em resulta difícil explicar tot el que vaig sentir davant del ridícul que va protagonitzar anit l’alcaldessa de València en la Crida. Tot i això, ho intentaré. Va ser com si estiguera veient alhora una pel·lícula de Wes Craven, una de Mr. Bean i una altra d’eixes que et fan plorar. Sí, els assegura que vaig riure, que vaig plorar i que també em va recórrer l’esquena algun que altre calfred. I sí, tot alhora, encara que resulte difícil de creure. Va ser tan ridícul i tan surrealista que vaig haver de mirar-ho i d’escoltar-ho diverses vegades per assegurar-me que no es tractava de cap muntatge. Per desgràcia per a l’alcaldessa i per a tots els valencians, no es tractava de cap “meme”, com es diu ara. Només calia mirar-li la cara al president Fabra per saber que tot allò estava passant. Al No Massa Honorable li va faltar tapar-se el rostre amb les mans. “I diuen que jo parle malament...”, es degué preguntar el de Castelló. I què em diuen del personatge vestit de valencià, un pam darrere de l’alcaldessa, que va ser incapaç de dissimular els somriures. Per no parlar de la cara de la pobra fallera major, que estava sufocada amb tant de “caloret”. Aquest matí Barberà ha demanat disculpes. Assegura que no hi ha ningú més indignat que ella; que es va quedar en blanc, cosa que no li havia passat en vora trenta anys de carrera política; i que ho sent moltíssim.

La bola de cristall

S’han complit, per desgràcia, tots els pronòstics que havíem fet després del gran èxit electoral de Podem en les europees i de la seua consolidació com a alternativa de l’oligopoli PP-PSOE, que reflecteixen mes a mes les enquestes. Els grans partits no han sabut (volgut) escoltar el clamor popular. No acaben d’entendre que la gent s’ha fartat d’ells i, sobretot, de les polítiques decebedores que han aplicat des de la Transició fins ara. Algú (algú especialment il·lús, és clar) podria haver pensat que després d’aquest toc d’atenció, els dos partits majoritaris farien autocrítica i s’esforçarien per modificar el seu funcionament intern i tot allò que els separa de la ciutadania. Però, tristament, com sospitàvem, en comptes d’això, s’han dedicat a llançar tota la porqueria que han pogut cap al partit de Pablo Iglesias.

Sobre Compromís i ERPV

Les relacions entre el Bloc (soci majoritari de Compromís) i Esquerra Republicana del País Valencià mai han sigut especialment idíl·liques. Sobretot perquè des de la formació dirigida per Enric Morera mai han vist amb bons ulls que Esquerra presentara candidatures al País Valencià, ja que entenien que els podia furtar vots. I amb l’actual sistema electoral ja se sap que tot vot que no suma, resta. Per aquest motiu, en més d’una ocasió s’ha parlat obertament que els dos partits pogueren concórrer junts a una cita electoral.