Catalunya i Espanya

Catalunya. El problema català. ¿O, tal vegada, hauríem d’haver escrit “Espanya. El problema espanyol”? La resposta a aquesta qüestió, tot i que molts pogueren pensar el contrari, no és, en absolut, senzilla. Per això sóc conscient que amb aquest post no donaré una solució màgica a ningú; però, almenys, tractaré d’aportar la meua visió sobre aquest conflicte territorial. 

                Si ens centrem únicament en la primera part de la premissa que dóna inici al text (Catalunya. El problema català) el començament d’aquesta tensió l’hem de buscar quan el PP, aleshores en l’oposició, dugué l’Estatut Català, recentment aprovat pel Congrés i pels catalans en referèndum, al Constitucional. També en aquells mateixos anys els populars dugueren als tribunals el model educatiu català, un sistema que, lingüísticament, prioritza el català sobre el castellà. Aquestes mesures van servir, juntament amb la desastrosa política econòmica de Zapatero, perquè Mariano Rajoy aconseguira la majoria absoluta en les eleccions de 2011. Ara bé, eixe èxit del PP en tot Espanya, no va tindre la mateixa repercussió a Catalunya, on el PP, elecció rere elecció, ha anat afonant-se cada vegada més. Segurament molta  gent va interpretar les accions judicials del PP, com a atacs directes a l’essència de Catalunya. I, en conseqüència, molts votants optaren pels partits independentistes, que van créixer espectacularment. Si fem una miqueta de memòria, la majoria absoluta d’Aznar també coincideix amb el fenomen Carod-Rovira. Pot ser coincidència o no, però fa la impressió que els nacionalismes espanyol i català es necessiten i es retroalimenten mútuament. 

                Però, com hem dit, aquest conflicte no és senzill d’explicar. A tot el que els acabem d’explicar cal afegir la irrupció en escena d’Artur Mas. Artur Mas, en principi, no passava de ser la cara bonica de Convergència. La persona que s’havia d’encarregar de la regència del partit de Pujol fins que algú dels fills del Pare de la Nova Catalunya accediren a la majoria d’edat política i pogueren agafar les regnes del partit i del país. Però Mas segurament no es va conformar amb el paper d’interí que li havia atorgat Pujol i va decidir canviar el guió. Es va plantar en la Moncloa per demanar a Rajoy, aleshores ja president, un concert econòmic semblant al que gaudeixen el País Basc i Navarra, la pela és la pela. Però Rajoy, emparat amb la majoria absoluta, li va mostrar la porta d’eixida, sense esforçar-se massa en parèixer simpàtica. Davant la negativa i, abans que li penjaren l’etiqueta de fracassat, Artur Mas s’apuntà a l’independentisme i es va posar davant d’una societat que ja protagonitzava multitudinàries manifestacions  a favor de la independència. Des de llavors el govern de Mas ha centrat bona part de la seua activitat en treballar per aconseguir la independència, ja fora de manera negociada (com per exemple es va fer a Gran Bretanya amb Escòcia) o unilateralment, com sembla que van ara. 

                Si analitzem les últimes eleccions catalanes en clau plebiscitària, més o menys, hi ha un 51% de catalans que van votar a opcions no independentistes, front a un 49% que optaren per opcions netament secessionistes. Amb aquests percentatges cap de les dos postures (la unionista o la independentista) s’ha imposat amb claredat, per això caldria buscar una solució intermitja amb la qual la major part dels catalans se sentira còmoda. Com passa a la vida mateixa. Si tu no vols fer el que dic jo, ni jo el que tu proposes, caldrà buscar un solució a mig camí, que facilite la convivència. Perquè, al cap i a la fi, del que es tracta és d’això, de conviure. Però, per desgràcia, el que fem a la vida quotidiana, quan ho traspassem a la política, és difícil que algú es calfe el cap per trobar una solució. Això ens porta a la segona premissa amb la qual he començat l’article (Espanya. El problema espanyol).

                No entenc com a dia de hui encara quede tanta gent que es tire dels cabells cada vegada que algú intenta raonar que Espanya no és una nació. La història ens demostra que el nostre estat és una nació de nacions que s’ha construït, en ocasions amb encert, en unes altres amb no tant, des de l’Edat Moderna fins l’actualitat. El que hui coneguem com a Espanya és el resultat de la unió de dos corones, Castella i Aragó, dins de les quals –almenys a la Corona d’Aragó– hi havia unes altres realitats polítiques diferenciades, com per exemple el nostre Regne de València. No és fins el segle XVIII, després de la Guerra de Successió, quan Felip V acabà amb els regnes perifèrics de Castella i uniformà  tot Espanya amb les lleis i l’idioma de la corona castellana. Per tant, fins l’aparició del primer Borbó, Espanya no era una, n’eren unes quantes.

La gran riquesa cultural i lingüística d’Espanya també dóna testimoni de l’essència plurinacional del nostre estat. A banda del castellà, llengua que tots compartim i estimem (almenys sobre el paper), a Espanya tenim el basc, el gallec i el valencià-català-balear. Aquesta riquesa lingüística hauria de ser motiu d’orgull de tots els espanyols. Per què un veí de Valladolid no pot valorar el Tirant lo Blanch de la mateixa  manera que jo valore el Quixot? Per què els autors de llengües espanyoles diferents del castellà estem marginats majoritàriament dels programes culturals dels mitjans de comunicació estatals? Segurament molts dels que menyspreen les altres llengües espanyoles ho fan perquè no les coneixen i, és clar, no podem valorar allò que desconeixem. 

M’agradaria viure en una Espanya plural i diversa, com la que reflecteix la Constitució, però de veritat. No hi ha dret que el departament de premsa del Real Madrid, per posar un exemple, no deixe formular preguntes en valencià a un jugador de Vilamarxant quan, per contra, en anglés no hi haguera hagut cap problema. O, el que és encara pitjor, és inconcebible que un policia puga empaperar-te perquè no et dirigisques a ell en castellà, tot i que l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana et reconeix el dret a expressar-te en valencià. En una Espanya realment plural moltes de les tensions territorials que vivim en l’actualitat no existirien. Per què no podem agafar-nos les mans tots per caminar junts, canviar les moltes coses que s’han de canviar a Espanya i avançar cap a un futur digne per nosaltres i per als nostres fills? Tan difícil és? Jo crec que no. Però falta voluntat i una visió clarament d’estat.