Falta de respecte

                El meu esperit futboler ha eixit aquest matí de la tomba on descansava des de ja no recorde quant de temps. Ha tornat a la vida enfurismat per culpa de totes les notícies que envolten l’actualitat valencianista, cada vegada més surrealista, per no dir decebedora. Reconec que cada dia em costa més identificar-me amb un club que, tot i estar (encara) a la nostra terra, el dirigeixen des de l’altra punta del món. Si, almenys, l’entrada de Lim a l’accionariat valencianista s’haguera traduït en el que prometien, en una autèntica homologació del  València als equips punters d’Europa, tira... Però, pel que estem observant, el nou propietari del club (almenys fins el moment) fa la impressió que està més preocupat pel compte de resultats dels seus negocis i dels de Jorge Mendes (el padrí de la majoria dels jugadors que han arribat al València en les dos últimes campanyes) que per la marxa real i el futur de l’equip. Per desgràcia una vegada més han jugat amb els sentiments del valencianisme i estan faltant al respecte a un club que (esperem) l’any 2019 complirà un segle d’història. L’última decisió de l’amo del club, la contractació del britànic Gary Neville com a entrenador del primer equip, és una nova mostra dels que els dic.

                Independentment que el fitxatge de Neville isca bé o malament (Benítez tampoc tenia un gran currículum quan va arribar al València), la contractació de l’ex del United com a entrenador del primer equip, no em transmet massa bones vibracions. En primer lloc perquè aquesta serà la primera experiència del britànic com a entrenador (Benítez, almenys, venia d’ascendir al Tenerife a primera divisió). En segon lloc perquè, independentment que el seu germà porte ja uns mesos en el departament tècnic del club, Gary Neville no coneix en profunditat ni la lliga espanyola ni la realitat valencianista. Tampoc considere gens seriós que l’únic aval que s’ha tingut en compte per contractar-lo siga l’amistat i la relació empresarial que manté amb Lim. I, damunt, diuen que compatibilitzarà el treball a València amb el de segon tècnic de la selecció anglesa; com si el València fora, amb tots els respectes, el Vilallonga B o l’Athletic Saladar. 

No, aquest ja no és el meu equip. Ni tampoc l’equip dels valencianistes. És un fons d’inversió que s’ha comprat un milionari de Singapur, com podria haver adquirit deu fanecaes de marisols a la partida del Tarrassó del meu poble o deu baixos comercials al carrer Colom de València. Ara, també cal deixar ben clar que els primers que van faltar al respecte al valencianisme van ser alguns senyorets de la capital que van esprémer el club en benefici propi i  el van arruïnar. Sense la terrible gestió d’homes com Paco Roig i, especialment, Juan Soler, no hauria sigut necessària la recerca d’un mecenes estranger perquè el club de Mestalla no desapareguera. 

Amb tot, esperem que hui la batuta de Voro funcione i que l'equip ens done una gran alegria davant el Barça.