'Ciutadans' i les teories de la conspiració

                 M’encanten les teories de la conspiració. Ho admet. Per regla general, les versions oficials que es fan públiques després de qualsevol esdeveniment que podria deixar en mal lloc al govern de torn no m’acaben de convéncer. No crec que Oswald assassinara Kennedy tot sol. Tampoc em trague que Marilyn Monroe pensara realment suïcidar-se la matinada del 5 d’agost de 1962, quan la trobà morta la seua assistent, Eunice Murray. Va ajudar la CIA a ETA en l’atemptat de Carrero Blanco? Això asseguren alguns. Què va passar realment l’11 S de 2001 a Nova York? No crec que cap de nosaltres ho arribem a saber mai. Per tot açò, tampoc crec que l’augment de la popularitat de Ciutadans (Ciudadanos – Citizens) haja sigut fruit de la casualitat. Hi ha una sèrie d’indicis que m’indiquen tot el contrari, si bé és cert, que si es tractara d’un judici, no estaria en condicions d’aportar cap prova.

                En primer lloc he de dir que em va resultar altament sospitós que justament quan Podem havia arribat al màxim de popularitat i amenaçava de convertir-se en la primera força política d’Espanya, la caverna mediàtica començà a rodar perquè el partit d’Iglesias deixara de ser una amenaça per a l’establishment. Del no-res sorgiren els anomenats casos Monedero i Errejón que, tot i no arribar a la sola de la sabata als casos de corrupció que afecten al PP i al PSOE, deixà en evidència que els sants només existeixen als llibres de l’Església. Aquests afers, juntament amb les acusacions interessades de Chavistes i proetarres que els van caure des que donaren la campanada en les eleccions europees, van erosionar la marca Podem. És justament en eixe moment quan, oh casualitat, s’inicia la campanya mediàtica de llançament estatal d’Albert Rivera.

                Durant setmanes el rostre angelical i immaculat del líder de Ciutadans (Ciudadanos – Citizens) ha ocupat el prime time dels principals mitjans de comunicació d’aquest país. S’hi han esforçat, els mitjans,  perquè no quede cap espanyol indignat amb l’actual sistema polític que no conega el programa o, almenys, les benintencionades propostes d’Albert Rivera. Ja tenim, per tant, Mesies, príncep blau, gendre ideal i solucionador per a la crisi de valors que patim. Es compleix, d’aquesta manera, el desig de Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, que fa uns mesos, durant una compareixença pública, havia reclamat ‘un Podem de dretes’. Una altra casualitat? És possible, però ja en duem unes quantes.

                Significa açò que els de Ciutadans són, en realitat, quintacolumnistes del sistema, llops vestits amb pells de corder o criatures de Walking Dead amb aparença de personatges de Bonanza? No tinc ni idea. El temps i, sobretot, la seua acció política, ens ho diran. I d’ací poc tindrem les primeres pistes. Perquè si són capaços d’atorgar el poder al PSOE a Andalusia o al País Valencià permeten que el PP continue afonant-nos quatre anys més, s’hauran llevat la carassa. Ara estan callats, expectants, s’hi juguen molt en les eleccions de diumenge, però no obliden que la seua cita, amb majúscules, serà en novembre. Estem en les seues mans. Esperem que no siguen les mateixes que controlen la maquinària econòmica i financera d’aquesta part del món.