El
PSPV i Compromís són com eixa parella que porten festejant des dels catorze
anys i que, en complir vint-i-cinc o vint-i-sis decideixen casar-se. Segurament
cap dels dos està ja enamorat, si és que alguna vegada ho havien estat. Potser
els dos es pregunten si és bona idea i la nit abans de la cerimònia és possible
que als dos se’ls passe pel cap si no seria millor trencar palletes. Però l’endemà,
quan les campanes del poble anuncien a tots que el fill de la Tanàsia i la
filla del Meco estan a punt de casar-se, els dos cedeixen davant la pressió del
què diran i pugen a l’altar fingint que és el dia més feliç de la seua vida. En
el fons, però, saben que és un error i que d’ací dos, tres, quatre anys, o
inclús abans, es divorciaran.
En
línies generals, els socialistes i els de Compromís no es duen gens bé. No és
cap secret. La gent del PSPV sol mirar per damunt del muscle qualsevol partit
que li pot fer ombra a l’esquerra. I els de Compromís els veuen com una clonació
del PP, més amable, és cert, però amb la mateixa essència. Llavors, per què han
format governs junts i, a hores d’ara, per què seuen en la mateixa taula
juntament amb Podem per pactar un hipotètic govern de progrés. Doncs, en primer
lloc, perquè, com en l’exemple de la parella del principi, tothom espera que ho
facen; s’entén que és l’aliança més natural. I, en segon lloc, perquè, com en
un matrimoni de conveniència, es necessiten mútuament. El que ocorre és que
aquest matrimoni no és només de dos, ni de tres... És un matrimoni de quatre i
si m’apuren de cinc. Els socialistes, després de vint anys en l’oposició, saben
que tenen una oportunitat immillorable per tornar a presidir la Generalitat. I
sincerament, tenen totes les de guanyar. Perquè si Mònica Oltra s’encabota a
continuar demanant la primera cadira del Consell o si, finalment, ells s’estimen
més configurar un govern més moderat –pensant en les eleccions generals de
novembre–, tenen un as en la màniga: Ciutadans.
Els
de Compromís, aparentment, estan molt tranquils perquè, imagine, pensen que els
socialistes mai de la vida acceptarien un govern en minoria amb el suport de
Ciutadans. Això suposaria que haurien de comptar amb la complicitat del PP.
Perquè Ximo Puig fóra president el Partit Popular hauria d’abstindre’s en la sessió
d’investidura, fet, que ja han confirmat que farien. És lògic pensar que
recolzar-se amb el partit que està en totes les causes per corrupció i que pactar
amb la dreta per governar, podria significar el suïcidi polític del PSPV. Però
cal recordar que l’electorat valencià no està excessivament polititzat i que, a
més, aquesta traïció a l’esquerra es
produiria al principi de la legislatura, amb el que d’ací quatre anys ningú ho
recordarà ja. Per altra banda, no és la primera vegada que els socialistes pacten
amb la dreta per aferrar-se al poder. Fa uns anys, José Manuel Orengo per poder
continuar com a alcalde de Gandia va preferir pactar amb la Plataforma de
Gandia, que arreplegava al sector més dretà de la ciutat que s’havia escindit
del PP, que amb el Bloc. Recorden quins van ser els dos escuders que es va
endur Ximo Puig a la primera reunió amb Compromís i Podem? Orengo i Boix, els
dos de Gandia.
Per
tant, hi haurà matrimoni, finalment? És clar que sí. Però a dia de hui, jo m’incline
més per un matrimoni Ximo – Carolina, que per un Mònica – Ximo. No sé si dir
que espere equivocar-me...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada