Política de tafurs

Compromís va ser la força política decisiva en les eleccions autonòmiques i municipals del passat maig. Si em permeten la terminologia futbolística, les llistes encapçalades pels Oltra, Ribó, Morera i companyia van ser els autèntics equips revelacions de la campanya. Cap enquesta va ser capaç de reflectir el gran poder que els electors valencians van atorgar a la coalició valencianista d’esquerres. Ni el CIS, ni el SOS, ni el Levante, ni el Despierte... Ningú! I pel que sembla, si atenem a les diferents dinàmiques dels partits que ocupen el mateix espai ideològic que Compromís, la coalició encara podria créixer més en el futur. És clar, sempre que les virtuts que l’han propulsat no acaben fagocitant-la.

El funcionament intern de Compromís, com a partit de partits, és complicat. Ho hem pogut veure durant els mesos previs a les eleccions de maig, en la configuració de les primàries que, suposadament, havia de decidir la composició de les llistes electorals a partir del vot dels militants i simpatitzants. Les primàries van ser un autèntic desastre, en la meua opinió, perquè després que cada persona votara, entrava en joc una complicada equació que va retocar els resultats per reflectir la pluralitat interna de Compromís. Un sistema dissenyat després de moltes hores d’insomni i de converses a cara de gos entre, principalment, la gent del Bloc (el partit majoritari de la coalició) i Iniciativa (la força que encapçala Mònica Oltra dins de Compromís). Oltra, sabent que no podia perdre la partida, va tensar la corda fins el final i va aconseguir imposar les seues tesis. Ara, novament, estem  davant d’una altra partida de pòquer que decidirà, no només el futur més immediat de la coalició, sinó, fins i tot, podria afectar el govern de la Generalitat.

                Tothom coneix l’enorme feeling que hi ha entre Mònica Oltra i Pablo Iglesias, el líder de Podem. La relació entre els dos líders polítics és tan estreta que, poc abans de les eleccions, quan el Bloc i Iniciativa semblava que no es posarien d’acord, diuen que Iglesias va temptar Oltra oferint-li liderar la llista de Podem a la Generalitat Valenciana. Aquella opció, si realment va existir, no acabà quallant, però Oltra i Iglesias no van perdre el contacte. Doncs bé, a finals d’any hi haurà eleccions al parlament espanyol i tant Iglesias com Oltra, pel que conten els papers, desitgen que Compromís i Podem vagen junts. Els dos entenen que, d’aquesta manera, s’aconseguirien sumar més escons que anant per separat i podrien posar-se els fonaments per iniciar la construcció de la nova Espanya.

                Aquesta opció, per contra, no sedueix a la majoria de militants del Bloc (recordem, el partit majoritari de la coalició). La setmana passada, en un referèndum telemàtic, el 74% dels que van votar, la van rebutjar. Els partidaris de no anar amb Podem no volen diluir-se en un partit estatal i consideren que seria més important aconseguir un grup propi al Congrés per defensar els interessos valencians, com ja fan catalans i bascos. Oltra, en resposta als periodistes sobre la postura del Bloc, ha deixat ben claret que li pareix molt bé, però que a banda del Bloc, hi ha altres dos partits que formen Compromís (Iniciativa –el seu– i els Verds) que també caldrà escoltar-los.

Tenim, com hem dit, nova partida de pòquer i Oltra, ja amb les cartes sobre la taula, avisa que si no hi ha acord, no passa res, que en les eleccions generals el Bloc presente una candidatura i Iniciativa una altra, per separat. Serà de veres o serà un farol? Tots els problemes s’acabarien si Compromís, en comptes d’una coalició, es transformara en un partit. Però açò no passarà, perquè tots sabem qui eixiria perdent. O no?