“Jo vaig estar allí…”

        Mar acaba de complir cinc anyets. És una xiqueta viva i alegre que gaudeix ballant la música de Michael Jackson i intentant desxifrar eixos gargots estranys que els majors anomenem lletres i paraules. El dimarts passat sa mare, amb els ulls encara vermells i els llavis tractant de simular un somriure, la va agafar de les mans i li va dir amb una veu serena:

–Van a tancar la ràdio on treballa la mamà... 

La xiqueta va donar un salt d’alegria i la va abraçar, contenta:

–Per fi et quedaràs a casa amb nosaltres tots els caps de setmana!

NO ENS APAGUEU LA TELE, PER FAVOR...

Hui és un dia feliç. Sí, ho és. A pesar que en unes hores (o dies, o setmanes... quan la bancada popular ho tinga a bé) RTVV passarà a la història. I serà un dia feliç perquè, a pesar que centenars d’amics i companys perdran els llocs de treball i el poble valencià es quedarà sense el gran referent de la indústria audiovisual, el Consell s’ha compromés a construir 57 col·legis més i 60 hospitals nous. Evidentment, supose que ho hauran endevinat, estava parlant en clau irònica. Per desgràcia, Nou i Nou Ràdio han ingressat a la planta de malalts terminals i els perpetradors del radiotelevicidi ni es plantejaran la construcció dels centres educatius i sanitaris que se suposa que es podrien posar en marxa amb els 228 milions que, segons el vicepresident Ciscar, costaria mantindre la radiotelevisió de tots els valencians.

No, Barack, you can’t

Obama passarà a la història per ser el primer home de raça negra que accedeix a la presidència dels Estats Units. Però per poc més. Ha sigut una gran desil·lusió. Com quan tastes eixa nova beguda refrescant que promocionen els famosos a tothora en la TV i arribes a la conclusió que valia molt més la botella, que el líquid insípid que hi havia dins.  Això ha sigut Obama: un èxit del màrqueting polític; un producte mediocre, però molt ben promocionat. 

SENSE CADENES

De vegades alce els ulls, mire cap al nord i no puc evitar sentir enveja. Enveja d’un poble que sempre ha tingut clara la voluntat d’unir esforços per construir el futur (amb el que podem estar d’acord, o no). Per això quan veig la realitat que m’envolta, massa sovint, m’envaeix un profund sentiment de tristor. Qui s’ha emportat la nostra brúixola?