dilluns, 28 d’octubre de 2013

No, Barack, you can’t



Obama passarà a la història per ser el primer home de raça negra que accedeix a la presidència dels Estats Units. Però per poc més. Ha sigut una gran desil·lusió. Com quan tastes eixa nova beguda refrescant que promocionen els famosos a tothora en la TV i arribes a la conclusió que valia molt més la botella, que el líquid insípid que hi havia dins.  Això ha sigut Obama: un èxit del màrqueting polític; un producte mediocre, però molt ben promocionat. 


La imatge d’Obama als EUA, tret dels primers moments, no ha superat els índexs de popularitat d’altres presidents anteriors (com ara, Bill Clinton o Ronald Reagan). Com hem vist en les últimes setmanes, el president Obama no ha aconseguit liderar un acord entre els dos grans partits per resoldre els problemes financers del país. Tampoc ha aconseguit convéncer gran part dels nord-americans de les bondats de la seua reforma sanitària. Que si bé no és una còpia exacta de la seguretat social que hi ha a la majoria dels països europeus, almenys vol acostar la sanitat a sectors de la població  que hui estan absolutament marginats de la protecció mínima que hauríem d’exigir a un país de primera categoria. “Però és que el partit d’Obama no té suports suficients al Congrés”, podrien dir-me. Sí, així és. Tanmateix no ha sigut una figura capaç d’aglutinar la majoria de la població dels EUA al seu costat, per damunt de les diferències polítiques.

A nivell internacional Obama va saber guanyar-se les simpaties de tothom alçant ben alt la bandera dels Drets Humans. Va assegurar que tancaria la presó de Guantánamo. Vam voler creure’ns que amb Obama la política internacional dels EUA deixaria de ser la pel·lícula de vaquers que havia interpretat el seu predecessor, George Bush. Unes bones intencions que, fins i tot, van motivar que l’any 2009 li concediren el premi Nobel de la Pau, a penes un any després de ser elegit president.

Però les paraules i les intencions, per bones que siguen, no són suficients. Obama va donar llum verd perquè un comando del seu exèrcit entrara sense permís al Pakistan i assassinara Bin Laden, al més pur estil John Rambo. Va perdre una oportunitat d’or per detindre’l i que un tribunal internacional el jutjara i el condemnara. Eixe hauria sigut l’autèntic acte de justícia, no l’assaig de venjança institucionalitzat en què van convertir la mort de Bin Laden (si és que realment està mort, perquè no va trascendir cap imatge del seu cadàver, ni sabem on el van soterrar).

La (no)intervenció dels EUA (i de la Unió Europea) a Síria tampoc ha sigut molt afortunada. Encara no sé per què Obama (i la resta de líders europeus) es van tapar els ulls i les orelles davant els excessos d’al-Asad contra la població civil en aquesta guerra civil encoberta que assola el país des de fa un parell d’anys. 

I gràcies a l’acció d’exagents de la CIA, com Edward Snowden (hui sota l’aixopluc de Putin), hem sabut que els serveis d’intel·ligència dels EUA han espiat sistemàticament mig món, en nom de la llibertat i de la seguretat (de la del seu país, és clar).

És cert que encara resten tres anys del segon mandat d’Obama; però jo ja no espere res d’aquest home ni de la seua glamourosa esposa, Michelle. Per desgràcia, Barack, a pesar que encara em caus bé, m’has demostrat que per arreglar la casa necessitem un obrer amb més coneixements. No, Obama, you can’t...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada