Carta oberta a Mònica Oltra

Estimada Mònica:

                T’admire políticament des de la primera vegada que vas vindre a InfoTV a participar en un dels debats polítics que féiem, com a representant d’Esquerra Unida. Encara eres una desconeguda per a la ciutadania, però a mi i a la resta de companys, de seguida ens vas captivar per la manera clara, directa i passional amb què denunciaves alguns dels problemes que afectaven la nostra societat. Amb el temps has arribat al gran públic i t’has convertit en la principal figura de la política valenciana, amb una gran projecció mediàtica en la resta de l’estat. Compromís és hui el que és, gràcies al gran treball de tots els que formeu part de la coalició, per una banda i, també, per supost, pel teu carisma personal i per l’enorme capacitat que tens per connectar amb la ciutadania i amb els mitjans de comunicació.

Diumenge passat molts valencians i valencianes vam agafar la papereta de Compromís i la vam dipositar en l’urna amb la il·lusió que acabaren vint anys negres per a la història del País Valencià. Eixa mateixa nit vam celebrar, amb alegria, la victòria de l’esquerra i del valencianisme. Compromís ha tret uns resultats extraordinaris. A València ciutat la coalició ha quedat només a deu mil vots de la fins aleshores totpoderosa Rita Barberà. A la província de València la formació que encapçales s’ha convertit en la segona força per davant del PSPV. I al conjunt del país, Compromís ha triplicat els resultats de fa quatre anys. Heu sigut, en definitiva, l’única força política amb representació en les Corts que ha crescut en nombre de vots, en escons i en recolzament de la societat. Enhorabona!

Hem guanyat les eleccions! I ara, què?

Les eleccions del passat diumenge van acabar amb vint anys del PP al front de la Generalitat. Vint anys de mala gestió i d’excessos que ja veurem com (i quan) aconseguim superar-los. Zaplana, Olivas, Camps i Fabra ens han deixat com a la comunitat autònoma més endeutada de l’estat. Raons, unes quantes: l’infrafinançament que patim des de l’inici de l’Espanya de les autonomies; els projectes faraònics que han enriquit a uns pocs i que només déu sap quan acabarem de pagar i sí, evidentment, també per les diferents xarxes corruptes que han volgut pescat bitllets de cinc-cents en les arques públiques per repartir-los entre la colla ionquis dels diners que ens han desplomat sense cap vergonya. Vint anys de gestió esgarrifadorament nefasta que han provocat que els valencians ens hàgem sense cap entitat financera pròpia. Vint anys després dels quals el tradicional teixit productiu valencià ha caigut als inferns i, per contra, les taxes de desocupació s’han enlairat als núvols, molt per damunt de la mitjana de l’estat. Vint anys de control, manipulació i perversió d’RTVV, que van culminar amb el vergonyós tancament de la tele i de la ràdio de tots. I també, per desgràcia, vint anys d’autoodi i de persecució contínua i conscient cap a la llengua i la cultura pròpia. L’esquerra valenciana, per tant, està davant d’un repte complicat, que pel bé de tots  nosaltres, ha de ser capaç de superar amb èxit.

'Ciutadans' i les teories de la conspiració

                 M’encanten les teories de la conspiració. Ho admet. Per regla general, les versions oficials que es fan públiques després de qualsevol esdeveniment que podria deixar en mal lloc al govern de torn no m’acaben de convéncer. No crec que Oswald assassinara Kennedy tot sol. Tampoc em trague que Marilyn Monroe pensara realment suïcidar-se la matinada del 5 d’agost de 1962, quan la trobà morta la seua assistent, Eunice Murray. Va ajudar la CIA a ETA en l’atemptat de Carrero Blanco? Això asseguren alguns. Què va passar realment l’11 S de 2001 a Nova York? No crec que cap de nosaltres ho arribem a saber mai. Per tot açò, tampoc crec que l’augment de la popularitat de Ciutadans (Ciudadanos – Citizens) haja sigut fruit de la casualitat. Hi ha una sèrie d’indicis que m’indiquen tot el contrari, si bé és cert, que si es tractara d’un judici, no estaria en condicions d’aportar cap prova.

Les enquestes, de la glòria al purgatori

Enquestes, enquestes, enquestes… Quin mal de cap i quina manera d’embolicar el personal… Ahir, Levante-EMV va publicar una enquesta, segons la qual, el PP perdria la majoria absoluta al País Valencià i no podria governar ni sumant els vots de Ciutadans (Ciudadanos), suposant que aquests, fan el que se suposa que faran a Andalusia (ja veurem), i permeten que governe la llista més votada. Per contra, l’enquesta que publica hui El Mundo dibuixa un panorama lleugerament diferent. Aquest estudi diu que el PP no arribarà als 50 diputats (número que representa la majoria absoluta al parlament valencià); però que amb els escons del partit de Rivera (ja veurem què fan), continuaria fent i desfent. Vint-i-quatre hores. Només vint-i-quatre hores han passat i els que desitgem el canvi, hem canviat l’eufòria d’ahir, per l’absoluta decepció de hui. No podem fiar-nos de les enquestes. Recorde fa uns anys, en les eleccions de 2007, un estudi de la Universitat de València i un altre que va publicar Levante-EMV, pronosticaren que l’esquerra tiraria el PP del poder. Res més lluny del que va ocórrer. Majoria absolutíssima de Camps. És evident que els experts no van saber interpretar l’alt percentatge que hi havia d’indecisos. De la mateixa manera que en la majoria d’estudis que s’han publicat aquestes setmanes el nombre de persones que no saben a qui votaran (o no volen dir que tornaran a votar al PP) oscil·la entre el 20% i el 25%. Per tant, fins la nit del pròxim diumenge, com diu el tòpic, no tindrem l’única enquesta vàlida, la de les urnes.

La perversió de la democràcia

S’ha parlat moltes vegades del vot captiu o del clientelisme per explicar determinades victòries electorals, quan és evident que la gestió de govern d’eixos vencedors en les urnes, no està beneficiant el conjunt de la societat. Açò en un poble menut, com el meu, és relativament fàcil d’aconseguir: tu confecciones la llista electoral incloent-hi membres de les famílies més nombroses del poble i, en acabant, fas tot el possible per col·locar-los, ja siga en l’ajuntament, en alguna entitat pública que controle el partit, o en l’empresa d’algun conegut que et deu favors. Aquest mateix mètode, però aplicat a entitats més grans, com les diputacions, també sol ser efectiu. ¿Quants assessors deia que tenia Carlos Fabra a Castelló? En fi, no cal que ens fem mala sang, però aquesta és una de les raons per les quals no hi ha manera de tirar de les institucions públiques a determinats personatges.

Orgullós de ser un “gilipolles”

Ho admet, dic ‘aleshores’ (i llavors). Sí, un defecte com altre qualsevol. Com el que tenien aquells valencians de principi del segle XX que començaven a dir “entonses” i els seus veïns, per burlar-se d’aquest castellanisme, els responien “mig almud i quatre onces”. ‘Gairebé’ no ho dic, també ho he de confessar. Tampoc crec que ho diga mai, tret que me’n vaja a viure a Catalunya i aquesta (o esta) acabe convertint-se en una paraula d’ús habitual del meu vocabulari. Tot i això, he de reconéixer que quan Alfonso Rus (encara alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València) va qualificar-nos als professors de valencià de “gilipolles” per gastar, suposadament, aquestes dos (o dues) paraules, el mot ‘gairebé’ va començar, aleshores (o llavors) a paréixer-me una miqueta (o mica) menys antipàtic.