dissabte, 2 de maig de 2015

Orgullós de ser un “gilipolles”


Ho admet, dic ‘aleshores’ (i llavors). Sí, un defecte com altre qualsevol. Com el que tenien aquells valencians de principi del segle XX que començaven a dir “entonses” i els seus veïns, per burlar-se d’aquest castellanisme, els responien “mig almud i quatre onces”. ‘Gairebé’ no ho dic, també ho he de confessar. Tampoc crec que ho diga mai, tret que me’n vaja a viure a Catalunya i aquesta (o esta) acabe convertint-se en una paraula d’ús habitual del meu vocabulari. Tot i això, he de reconéixer que quan Alfonso Rus (encara alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València) va qualificar-nos als professors de valencià de “gilipolles” per gastar, suposadament, aquestes dos (o dues) paraules, el mot ‘gairebé’ va començar, aleshores (o llavors) a paréixer-me una miqueta (o mica) menys antipàtic.


Per tot açò que els he comentat, hui, quan hem conegut algunes de les gravacions de Rus que posen molt en dubte la seua honorabilitat, una part de mi no pot evitar alegrar-se: ja era hora que se li acabara el xollo a aquest ( o este) personatge. No era just que una persona que ostenta un càrrec públic s’oferira per donar-nos el colp de gràcia als professors de valencià (“jo els remataria”, va dir Rus, literalment, amb la complicitat del tribunal que el va absoldre d’injúries i amenaces al col·lectiu docent), o que es burlara públicament de les poques llums que té l’electorat, o (tot i que no és cap delicte) que es presentara als actes de campanya amb el seu Ferrari roig quan, segurament, la gent que el votava (o que el continuarà votant, si la justícia no ho impedeix –sí, així de trist és aquest país des de, com a mínim, els temps de Ferran VII) no gaudia d’eixe envejable poder adquisitiu.


Hui ja tenim alguna sospita (crec que ben fonamentada) dels motius autèntics pels quals Rus es va acostar a la política (els mateixos, supose, que l’impulsaren a voler convertir-se en president del València). Trist. Molt trist que a la política no arriben els millors, sinó l’escòria d’aquesta societat que només pensa en l’èxit personal i benefici personal, per damunt de l’interés general i el bé públic. Descansa en pau, alcalde. RIP president de la Diputació. Sort, Alfonso, en el procés judicial. I, tranquil, que si, al final (o al remat) acabes estrenant piset a Picassent, no penses que t’oblidarem. No. Cada dia que passes a l’ombra el celebrarem amb una copeta de cava. I sense acritud, no és res personal. Només és política, com diries tu i els que entenen la gestió pública com tu.

Ah, i per si algú no recorda qui és el partit que ha donat cobertura a totes i cadascuna de les accions de Rus, els ho recordarem: el Partit Popular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada