dimecres, 30 de juliol de 2014

L'apocalipsi de Cotino



No fa massa temps, una persona que pel seu treball coneix perfectament el funcionament dels mecanismes del poder al País Valencià, em va assegurar que en l’època de Camps, l’autèntic home de ferro del Consell, inclús per damunt del president, era Juan Cotino. Davall d’eixe semblant de beatitud  i bonhomia, pròpia dels representants de Déu a la terra, Cotino va marcar les línies mestres de la política valenciana, fins que el van retirar a la cadira daurada de la presidència de les Corts, com a últim servei a la causa. Però pel que sembla, a diferència del predicador que diu que l’inspira, sembla que el seu regne sí que és d’aquest món. 


Fa uns mesos el programa ‘Salvados’ de la Sexta va deixar al descobert els intents de l’home fort de Camps per silenciar les veus crítiques amb el Consell arran de l’accident de metro de València. Pel que van manifestar els familiars d’algunes de les víctimes, Cotino (o el seu germà televisiu) va accelerar la concessió de les indemnitzacions i, en alguns casos, els va prometre llocs de treball en l’administració. Tot a canvi de renunciar a qualsevol acció judicial que poguera embrutar la, fins aleshores, immaculada imatge del govern Camps.

       Però aquesta ombra negra que perseguia Cotino no era nova. Ja feia temps que els periòdics (per desgràcia, no tots) airejaven que algunes empreses dels seus familiars s’estaven beneficiant de múltiples contractes amb l’administració valenciana. Indicis de nepotisme (sinònim de corrupció que, curiosament, deriva de la paraula nebot) que fa unes setmanes es van incrementar en fer-se públiques les converses del nebot de Cotino amb Enrique Ortiz (l’empresari que organitza festes de pijama a l’alcaldessa d’Alacant, tot i que, oficialment, no tenen cap relació fora del més estricte àmbit professional). Converses en les quals Cotino Nebot plorava, perquè Cotino Oncle havia deixat la Conselleria que tants favors li havia concedit.
 
A més a més, per si no era prou la pudor que desprnen aquests afers, aquesta setmana hem conegut un informe de la policia en el qual situen Cotino Oncle al capdavant de la xarxa que va organitzar i se’n va aprofitar de la visita del Papa Benet XVI a València, l’estiu de 2006, a penes uns dies després del tràgic accident del metro. Entre pitos i flautes (motxilletes grogues i pixadors) la visita ens va costar, diuen, 22 milions d’euros a tots els valencians. Xifra que contrasta enormement amb el que gastaren catalans i gallecs un any després amb la visita del pontífex. Cotino, en comptes d’apartar-se voluntàriament perquè aquestes notícies no perjudiquen l’honorable institució que presideix, ha carregat contra la policia i ha deixat caure que ‘no sé quins interessos foscos’ poden haver motivat aquest informe. Sembla mentida que l’home que va dirigir la policia durant l’últim lustre del segle passat es permeta el luxe de qüestionar la professionalitat de la policia.

El jutge ha d’imputar Cotino, perquè el de Xirivella, amb un somriure elegant a la boca, manifeste l’enorme alegria que li produeix poder, per fi, poder defensar-se de les infàmies de les quals l’acusen. Eixe dia Fabra (el no condemnat) li traurà la targeta roja i la història de la política valenciana passarà pàgina. Jo ja he posar el cava a refrescar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada