Carta oberta a Jordi Pujol

Senyor Pujol, en Jordi. Supose que molta gent s’haurà dut les mans al cap en assabentar-se de tots els diners que havia guardat de manera irregular en un paradís fiscal. Vosté mateix ho va confessar la setmana passada en un comunicat en el qual assegurava que no hi havia cap origen irregular de la fortuna i que, veges tu, no havia trobat el moment adequat durant els més de trenta anys que va estar al capdavant de la Generalitat (tota una vida), per regularitzar-la. Ai, Pujol!  Vosté que havia sigut el pare de la nova Catalunya! Vosté que, fins i tot, apareixia com a rei del rock and roll en les lletres d’una banda de música! Com ens ha pogut fer açò? A molta gent aquesta revelació els ha causat la mateixa commoció que si hui el Papa Francesc es dirigira als feligresos amuntegats a la plaça de Sant Pere i els confessara que tot ha sigut una mentida. Que ni pare, ni fill, ni, per suposat, esperit sant. Quin drama, Pujol! Perquè siguem seriosos, a un altre amb el conte de l’herència del iaio. Jo no m’ho crec. I ningú amb dos dits de trellat pot assumir-ho com a veritat.

                Hem estat cecs, segurament, perquè hem preferit no mirar. Motius per sospitar o, almenys, per mirar amb lupa els seus comptes corrents n’hi havia uns quants. Recorde, per exemple, la fallida de la Banca Catalana, en la qual ja va estar implicat a principi dels 80. També, sense fer un gran esforç memorístic, em ve al cap l’acusació que els va fer (als de CiU) Pasqual Maragall, qui va insinuar en seu parlamentària que vostés posaven la mà en cada obra pública que concedien i s’emportaven el 3%. No sé si va ser el 3% o el 5, però en l’escàndol del Palau de la Música de Barcelona també hi ha sospites ben fonamentades que el seu partit (no només Millet) se’n podria haver beneficiat. A més a més, ja fa un temps que estem coneixent les suposades activitats –diguem-ne– poc elegants del seu hereu. I, sincerament, no té bona pinta. Li assegure que ni jo ni el meu germà hem fet negocis emparant-nos en el nostre cognom. I no perquè el nostre pare no haja cultivat bones relacions personals, és que ens ha donat uns valors fonamentats no únicament en bones paraules, sinó en millors accions.

                Senyor Pujol, al final vosté ha quedat com eixos espanyolots que tan poc li agraden, que s’omplin la boca amb la Marca Espanya i després envien a l’estranger més de 60.000 milions d’euros cada any. Per desgràcia ens ha demostrat, que al igual que ells, la seua única Pàtria són els diners.

                 

                 Bon vent i barca nova, exmolthonorable, a vosté i a tots els hipòcrites com vosté...