diumenge, 13 de març de 2011

Günter, Oskar, i la llauna del 'timbal'

Un any i un poquet més d'una quinzena m'ha costat llegir 'El timbal de llauna' de Günter Grass. Feia temps que volia haver-lo llegit, però fins l'exili d'Ibi, amb les seues hores mortes, no em vaig atrevir. He de confessar que les vora sis-centes pàgines i el cos de la lletra (nou o deu) exageradament xicotet, em tiraven cap arrere. Però, finalment en desembre de 2009 vaig perdre la por i el vaig comprar.

Efectivament, és un llibre molt espés. Costa clavar-li mos. Però a mesura que entres en contacte amb Oskar i la seua particular manera de veure el món, acabes atrapat en la seua taranyina. M'ha agradat molt el sentit de l'humor que recorre tota la novel·la, tot i que conta una època de la història d'Europa -la primera meitat del segle XX- molt conflictiva. És enxisadora la tendra visió infantil que domina la narració (un aspecte que em recorda molt, per exemple, a la pel·lícula 'Forrest Gump'). Mai oblidaré la particular relació d'Oskar amb sa mare, amb el bo Matzerath, amb el seu oncle-pare Jan, amb Maria.

També m'han agradat molt els passatges referits al sexe, el despertar d'Oskar, els jocs amb la magnèsia...

Amb tot, el més destacable és el realisme màgic de Grass. Un xicot que amb la veu es capaç de trencar vidres, la maledicció de la sirena de fusta, el jesuset que li parla a Oskar...

En definitiva, tot i que no és una obra fàcil de llegir, per les contínues reflexions, per la peculiar narració en primera i tercera persona, pels dos temps en els quals transcorre la narració i pels múltiples espais on ocorren els fets, considere que és un llibre que tot amant de la literatura ha de tindre a la seua biblioteca particular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada