El món d'Enric Valor

Quan Enric Valor va morir jo era un jovenet de vint-i-dos anys, que lluitava per convertir-me en periodista. En aquella època estava de redactor en pràctiques en la delegació de TV3 del País Valencià. D'aquell dia -dia trist per a les lletres valencianes, que havien perdut a un dels màxims referents del segle XX- guarde uns quants records. Al voltant de les deu, Juli -el delegat de TV3-, Miquel -l'operador-, Xavi -el productor-, i jo -l'aprenent- ens vam traslladar a l'Aula Magna de la Universitat de València, on s'havia instal·lat la capella ardent de l'intel·lectual. Recorde que només arribar vam enregistrar les imatges del conseller de Cultura -el desaparegut Manuel Tarancón- presentant els respectes del govern valencià a la família Valor. Recorde aquest detall, perquè l'equip de Canal 9 va fer tard, i vaig haver d'acompanyar la periodista Elpídia Bellver a la nostra delegació, per fer-li un repicat de les imatges.

Recepta màgica per a un diumenge (quasi) perfecte

Entre els ingredients (per a tres o quatre persones) que calen per cuinar un diumenge perfecte, no han de faltar:

Un quilo de muntanya -si és saforenca, millor que millor-, dos quartes de bones vistes, un pessiguet d'herves màgiques, el suc de tres o quatre taronges, i, especialment, algú especial per compartir-ho.

Dos anys sense tu

Quan  et vaig conéixer, Pepica, ja feia uns quants anys que cada dos dissabtes rejovenies els teus cabells amb Kolestin canyella número tres, per dissimular la blancor d’anys i de patiments. No et costava somriure; però només una o dos vegades cada lustre -sempre i quan l’autoritat no diguera el contrari-, deixaves fugir alguna rialla. I és que diuen, que qui ha conviscut tant de temps amb  l’obligació d’acatxar el cap per imperatiu legal, de vegades oblida que la rialla és l’únic elixir capaç de revitalitzar l’ànima.

Només tu saps quant vas patir.  La guerra trencà les teues il·lusions de joventut. La misèria de la postguerra et deixà sense marit i t’envià a París per guanyar les quatre pessetes rovellades que necessitaves per a què a la teua filleta no li faltara cada dia un tros de pa amb oli i un got de llet calenta. Molt de patiment, moltes llàgrimes, i massa plats de sopa gelats...

Per què, Sara? Era necessari?

Des de ben menut he estat bastant sensibilitzat amb totes les qüestions ecològiques. Per aquest motiu, sempre he preferit els productes naturals als artificials. I en aquest capítol també incloc les mamelles. Sí, ja sé que la majoria d'homes no opinaran com jo; però és que les mamelles operades no em posen. Gens ni miqueta. Especialment eixes que estan tan farcides de silicona, que més que mamelles pareixen planetes. Planetes artificials, sense cap moviment de rotació ni, per supost, de traslació. Dos esferes grans i pesants que no cedirien ni un milímetre en un terratrèmol de grau 9 en l'escala Richter

La cosa canvia si parlem de les altres mamelles, de les mamelles de tota la vida, d'eixes que, a poc a poc agafen la silueta periforme (ja siguen les petites de sant Joan o les abundoses i nutritives d'aigua). Eixes que amb un suau sangoleig poden aconseguir que el rellotge de la Humanitat es pare, mentre pugen i baixen, dibuixant interminables espirals de passió... No importa que siguen grans o menudes. Són, senzillament, meravelloses. Són les joies més preades del cos de la dona.