divendres, 2 de maig de 2014

Anit vaig tornar a ser futboler



Anit vaig tornar a ser futboler. Ah, però ho havies de deixat de ser? Sí, ho confesse. Ja feia algun temps que dedicava els diumenges per la vesprada a altres menesters més profitosos. Supose que queda bé dir que em vaig desenganxar-me del futbol perquè vaig arribar a la conclusió que era un espectacle absolutament intranscendent. Què em podien aportar vint-i-dos milionaris en calçotets corrent darrere d’un baló? A més, la paternitat m’havia oferit el grau de maduresa que se suposa que un home de la meua edat ha de tindre. O no eren més importants la meua dona i les xiquetes que el que poguera ocórrer dins d’un terreny de joc? Però he d’admetre que mentia. Sí, ho confesse. En realitat, la flama de la meua il·lusió futbolística començà a apagar-se el dia que Rafa Benítez abandonà el València. I després, la llista (llarga llista) d’ineptes i desvergonyits que, suposadament, han dirigit el club acabaren per fer-me odiar el futbol. Però anit vaig tornar a ser futboler.


                Vaig desempolsegar la samarreta taronja de l’època del doblet i me la vaig posar. Em vaig refugiar al sofà de casa, mentre confinava les dones a les cadires destrossaesquenes de la cuina perquè seguiren la projecció de Mary Poppins (“ho sent, però aquesta nit serà històrica, tot aquell que no vulga veure el futbol no serà ben rebut al menjador”). Em vaig encomanar a tots els sants del cel (“per favor, per favor que passem! Vos promet que aniré en peregrinació al Vaticà a gatameu, si cal”). Vaig cridar amb el primer. Vaig botar amb el segon. I amb el tercer, encara no sé per què els meus veïns no van telefonar a la policia... I quan ja corejàvem el “sí, sí, sí, ens anem a Torí...”, nyas, la galtà! El Sevilla, sempre el Sevilla. Se’m va quedar una cara de gilipolles...  

                He passat una nit terrible. Hauré dormit cinc o deu minuts de cada hora. La resta, malsons, ràbia continguda, sentit del ridícul i sentiment de culpabilitat. I ara ací estic, assegut cara a l’ordinador, per tractar d’aprofitar-me de les propietats curatives de la literatura. Ho he decidit, no tornaré a ser futboler. Quan la meua dona arribe del gimnàs li preguntaré si vol que ens anem a la fira del llibre.

P.D. Em guardaré aquest article per si l’any que ve o l’altre he d’escriure’n algun paregut. Amunt València!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada