dilluns, 4 de febrer de 2013

L'educació a Finlàndia



Anit, tot i que el nòrdic i el coixí em cridava amb força, el programa de Jordi Évole retardà durant uns minuts el procés d’admissió al regne (o república federal, a l’hora de dormir no m’importa qui pose el llit) de Morfeu. Hui, quasi 24 hores després de l’emissió del programa, al gremi d’ensenyants continuem impactats pel sistema educatiu finés. Classes de dihuit alumnes, com a molt. Plantilles de professorat estables i amb un gran nombre de professors de suport. Material escolar, llibres i dinar a càrrec de l’estat. Lleis educatives elaborades amb la implicació de la comunitat educativa, amb independència del partit que governe quatre anys després. Famílies implicades en el procés d’educació dels seus fills...


La pregunta és clara: si allà amb el fred que fa, han sigut capaços de posar en marxa un sistema educatiu tan capdavanter, per què ací no? Per què a Finlàndia es valora tant l’educació pública i ací, de vegades, no passem de ser una guarderia fins els setze anys, per a tot aquell que no pot permetre’s un cole de pago.  

Respostes n’hi ha moltes i els experts n’han escrit uns quants llibres. Però, per a mi, la clau és la diferència abismal que hi ha entre una societat, la finesa i l’espanyola. Apuntaven al programa que ací, a Espanya, hi ha hagut una excessiva tolerància cap a la corrupció. I, si he de ser-los sincers, hi estic d’acord. Mentre lligàvem els gossos amb llonganisses i alguns –poc importava que tingueren estudis o que no– podien permetre’s el luxe d’anar a l’obra amb BMW, no passava res. Ara, quan les llonganisses s’han transformat en cordes que cada dia ens ofeguen més, ja comencem a recordar-nos de les pobres mares dels polítics que ens governen o de tots els seus avantpassats fins l’època romana.

Senyors, una miqueta de serietat, la premsa dels últims vint anys està plena de escàndols suficients com per haver tornat a prendre la Bastilla o per haver desenterrat a la família Romanov i afusellar-los de nou. Però sembla que les llonganisses eren tan grosses que només deixaven a la vista els titulars de la secció d’esports o que simplement (i parle a nivell general) ens la suava.

I hui, el ministre Wert diu que els universitaris no han d’intentar estudiar el que més els agrade.

Així ens va...

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord. T'has adonat que abans passaven de l'ensenyament perquè els euros brollaven per les rajoles, però el cas és que ara també els la sua perquè diuen que hi ha coses més urgents per arreglar: com ara rescatar la banca o fer amnisties fiscals per als blanquejar diners. Pot ser l'Educació necessite un bon rescat.

    Salut.

    ResponElimina
  2. Hi ha països que han superat la crisi apostant per la formaciö, l'educació i la innovació. Ací ho estem fent al revés. Jo crec que això encara ens soterrarà més. I què podem fer? La meua recepta és la següent: conscienciació, implicació i acabar amb el bipartidisme per refundar el sistema. Que governe la gent preparada, no la que ha medrat en qualsevol partit i no coneix el carrer. Hala, ja m'he quedat a gust.

    ResponElimina