dimecres, 9 de gener de 2013

El ball de les màscares





En el ball de les màscares
hi ha qui es perd pel bosc
amb una cistella i una caputxeta vermella.

Uns altres, en canvi, prefereixen
orelles punxegudes, dents afilades
i cantar a la lluna
com el llop ferotge.

També trobarem princeses encantades,
sense corona ni sabatetes de cristall,
que disfressen de somriure
la seua melancolia.


Porta’m a eixe ball
on els corders devoren xacals;
les sardines, taurons;
i els ratolins esclafen elefants.

On els soldats disparen sense bales;
els lladres no són polítics ni banquers;
i els pobres dinen caviar
i es dutxen amb xampany.

En el ball de les màscares
hi ha Supermans sense capa
que ploren perquè ja no
se’n recorden de volar.

De vegades passegen vampirs
que ja no mosseguen;
fantasmes que no arrosseguen cadenes
i bruixes que ni maleïxen
ni duen collars de calaveres.

Porta’m a eixe ball
on els corders devoren xacals;
les sardines, taurons;
i els ratolins esclafen elefants.

On els soldats disparen sense bales;
els lladres no són polítics ni banquers;
i els pobres dinen caviar
i es dutxen amb xampany.

Però quan calla l’orquestra
i s’acaba la música,
tot el món es lleva la màscara
i l’àngel torna a ser dimoni;
la puta, monja;
i Robin Hood, president del Santander.

No deixeu de tocar,
que no s’apaguen les vostres veus
i tornem a eixe ball
on els corders devoren xacals;
les sardines, taurons;
i els ratolins esclafen elefants.

On els soldats disparen sense bales;
els lladres no són polítics ni banquers;
i els pobres dinen caviar
i es dutxen amb xampany.
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada