dimarts, 5 de febrer de 2013

Camps, el mestre de Rajoy



Només en un país tret de la ment de Lewis Carroll com és el nostre es poden donar situacions com les d’aquests dies. Que a Rajoy només se li puga preguntar sobre els escàndols que li afecten a ell i al seu partit a Alemanya, és equiparable a la partida de croquet que la Reina de cors jugava amb flamencs i eriçons al País de les Meravelles. No té nom. És una absoluta falta de respecte als periodistes, en primer lloc, però –especialment– a tots els espanyols, que al cap i a la fi som els que li paguem el sou (el que li apareix en la nòmina). Ja és hora que els governants se n’adonen que nosaltres no treballem per a ells, sinó que ells són els nostres empleats i que, per tant, han de donar compte de la seua feina; com fa el personal que els neteja la casa o els cuidadors que s’encarreguen dels seus fills. 


Ara, Rajoy no és el primer governant que menysprea els periodistes (i amb ells a la resta de la societat). El seu examic, Paco Camps, ja va ser tot un mestre en això de fugir dels periodistes. Camps, que habitualment no acceptava preguntes, quan –per algun error del seu equip de comunicació– algun periodista aconseguia fer-li’n alguna (com per exemple el dia que el nostre company Sergi Tarín li va preguntar si ja sabia quant havia costat la visita del Papa) arrancava a córrer amb una velocitat que ni Usain Belt.

Recorde també el dia que Ecclestone va anunciar que ajornava fins després de les eleccions la signatura del contracte de la Fórmula 1 i que Camps va transformar-ho en un acte de suport a la seua candidatura. Ignasi Muñoz, company de Catalunya Ràdio, intentà acostar-se al president per contrastar la notícia. No ho va poder aconseguir, perquè un dels membres del seu gabinet, l’agarrà i li va fer un placatge, com els que vam poder veure l’altra nit a la Superbowl. 

Aquest sentiment d’impotència davant la impossibilitat d’acostar-se a la figura divina de Camps va motivar una petita venjança promoguda per alguns periodistes d’Infotelevisió. Vam aprofitar que al programa ‘Caiga quién caiga’ de Telecinco treballava un periodista valencià, Eugeni Alemany, per enviar-los tot el material gravat que teníem amb les fugides del president i els menyspreus continus a la premsa valenciana. El tema els va interessar tant que van enviar un equip a seguir l’agenda del president (que molts dies fins l’amagaven fins la una de la matinada) i van elaborar un reportatge demolidor. Tot Espanya pogué veure l’actitud vergonyosa d’un president elegit per la població, que es negava a donar compte de la seua gestió a l’opinió pública. 

Uns quants mesos més tard, quan esclatà el cas Gürtel, vam comprendre l’obsessió de Paco per blindar-se davant els periodistes. Camps acabà dimitint. La premsa va funcionar com a quart poder.

I ara què haurem de fer, tornar a emetre el ‘Caiga quién caiga’?






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada