Ja no m'agrada el futbol

El futbol a Espanya té patent de cors. Els clubs gaudeixen d’una impunitat i d’uns privilegis que ja voldríem la resta. No només per les quantitats insultants de diners que mouen a l’any mentre el país es dessagna, sinó per les contrapartides que reben dels nostres governants sense cap justificació objectiva. Un exemple: imaginen que qualsevol de vostés li deu 25 euros a l’Agència Tributària. Quants segons pensen que tardaríem a rebre una visita dels acòlits de l’Inquisidor General del Regne per fer-nos pagar els nostres pecats amb Hisenda? Ah, però amb el futbol la cosa és ben diferent. Els clubs espanyols tenen carta blanca. Poden deure centenars de milions d’euros i ací no passa absolutament res. No havíem quedat que Hisenda érem tots?

No, senyors del futbol, no em valen els seus arguments demagògics. Per molt que vostés diguen, el futbol no és un sentiment. És un negoci. I un negoci fastigós perquè trafica amb la il·lusió de la gent. Sentiment? Sentiment és l’alegria reflectida als ulls de les meues filles. Sentiments són les llàgrimes que em van caure quan va morir la meua iaia o l’emoció que vaig sentir en veure arribar la meua dona vestida de blanc a l’altar. No és just que vostés apel·len als sentiments quan mig país està amb l’aigua al coll i els seus equips estan arruïnats per una gestió esgarrifadora. Una gestió nefasta amb la qual ens han demostrat que vostés no serveixen ni per sumar dos i dos.

Al País Valencià tenim alguns dels casos més sagnants. Ací el Consell s’ha dedicat a avalar (amb la complicitat de les antigues entitats financeres valencianes) a clubs ruïnosos com el València, el Llevant, l’Hèrcules o l’Elx. Per què els diners de tots s’han gastat en l’esport del baló quan, per molt que ens agrade (o agradava), el futbol no és un servei públic que sí que ho és l’educació, la sanitat o, per què no, el dret a la informació.

Ací s’ha retallat en personal docent, s’ha fomentat la privatització de la gestió sanitària, s’ha tancat la radiotelevisió pública, s’ha consentit la fallida del poder financer valencià... Però  tranquils, no passa res, tenim quatre equips de futbol en la màxima categoria i tots, en major o en menor mesura, han comptat amb la benedicció dels diners públics.

El que  més en dol de tot açò és que fins fa poc jo també m’emocionava amb els gols del València o me n’anava a dormir sense sopar cada vegada que l’àrbitre ens assenyalava un penal inexistent al Bernabeu. Hui el meu equip ja no juga de blanc i negre ni corre darrere d’un baló. Hui els meus colors són els de la meua família i el meu objectiu no és la Champions, sinó arribar a fi de mes.