2013, l'any que va desaparéixer Canal 9

          Quan recorde 2013 sempre em vindrà a la memòria un dia i una hora: el 29 de novembre a les 12 i 19  minuts del migdia. En eixe moment el periodista Genar Martí amb el telèfon a la mà intentava narrar els últims sospirs de l’emissió de Canal 9, mentre dos policies el bloquejaven. Acte seguit, negre... Va ser l’últim frame que va emetre la televisió de tots els valencians després de vint-i-quatre anys. Una mort en directe. Dotze hores abans havia mort Ràdio 9 i eixa mateixa vesprada va deixar d’emetre Sí Ràdio. Com a ciutadà, com a valencià i com a periodista, per a mi és, amb diferència, la notícia de l’any al País Valencià. Per damunt de la condemna a Fabra (a don Carlos, que ja veurem si entra a la presó). Per damunt dels casos de corrupció que afecten l’administració valenciana. O, inclús, per damunt de la terrible situació econòmica que patim. El PP valencià després de torturar anys i anys RTVV, quan s’ha cansat d’ella i ha vist que no li pot traure cap profit més, l’ha assassinada. És clar que sí calia una radiotelevisió pública i en valencià; però no com la van entendre ells (només al seu servei), sinó en benefici de tots. Per desgràcia, amb la decisió de Fabra (Alberto), mai sabrem si la televisió i la ràdio que tots volíem hauria pogut fer-se realitat.

Corrupció i independentisme 

A nivell estatal hi ha moltes notícies que es barallen per ocupar el primer lloc entre les destacades d’aquest 2013. La principal, la corrupció generalitzada que la ciutadania aprecia en la classe política que ens governa: Gürtel, Bárcenas, EROs il·legals... Tampoc podem oblidar el creixement del moviment independentista a Catalunya. L’11-S una cadena humana va comunicar tot el territori català de nord a sud i va deixar ben clara la voluntat de bona part del poble català de voler expressar a través de les urnes si volen continuar formant part d’Espanya o no. Ja n’hi ha data per a la consulta: serà el 9 de novembre de 2014. Els catalans hauran de respondre a dos preguntes: “Volen que Catalunya siga un estat?”. I en cas de votar afirmativament, una altra: “Volen que siga un estat independent?”. Ja veurem com acaba tot açò, perquè el govern espanyol ja ha dit que no poden donar cobertura legal a la consulta i la Unió Europea avisa que si s’independitzen, també quedarien fora de la UE. El cas és que Escòcia l’any que ve ha convocat un referèndum independentista i a Canadà, en el passat, Quebec també va poder pronunciar-se a les urnes sobre aquesta mateixa qüestió. Per què a Espanya no?

Retorn a l’Espanya en blanc i negre

                No voldria acabar aquest ràpid repàs al 2013 a la situació econòmica que patim. Sembla que el mercat laboral ha tocat fons. Acabarem l’any amb vora sis milions de persones sense treball. I açò, per damunt de xifres macroeconòmiques que només entenen dos o tres, és un autèntic drama. En a penes cinc anys hem passat de ser un país receptor d’immigrants a un país d’emigrants. Tot açò, sumat a la regressió de drets (en tots els camps: laborals, socials, contra la dona...) que estan suposant les polítiques de Rajoy ens torna, com a mínim, als anys 60. En aquella època la meua iaia va haver d’anar-se’n a treballar a França perquè ma mare tinguera un futur digne. Jo, afortunadament, he pogut fer-me un camí en la vida. Però ja veurem quantes dificultats han de superar les meues filles.