dissabte, 3 d’agost de 2013

EL PAÍS ON MAI NO PASSAVA RES



El tio Rafel, de la Pobla, tenia una Mobylette de l’any catapum, que quan l’engegava tossia sis o set vegades fins que el motor desxifrava la incògnita de la fórmula de l’acceleració. No hi havia un trasto més vell i rovellat en tota la Pobla, però el tio, quan se n’anava cap al bancal amb la boina i el llegó, se sentia com Marlon Brando damunt de la Harley en ‘Salvatge’. Quan la DGT va fer obligatori l’ús del casc, el tio Rafel es negà a posar-se’l. “Total, si només gaste l’amoto per anar al bancal, ni que anara a fer el París-Dakar.” L’endemà de pronunciar aquelles paraules al casino de la Pobla, s’oficià el seu enterro. El pobre Rafel, els amics encara ho recorden, morí després de caure de la moto, quan tornava del camp. 


Batiste (nascut a València, però resident a Ròtova –molt a prop del meu poble– ) tenia un gos d’eixos enormes, no em pregunten la raça, que només mirar-lo ja notaves com se t’accelerava l’activitat intestinal. Aquell gos lladrava molt i tenia certa tendència a llançar-se contra tot aquell que arribava a la caseta de Batiste. “No tingueu por, no fa res, només vol jugar...” Un cap de setmana d’abril de fa uns deu anys, el fill dels veïns entrà al seu terreny per agafar un baló que se li havia encalat. Per sort, el xiquet va poder contar-ho, però hui en dia encara arranca a córrer quan veu un canitx.

Adolf, un pintor de Bètera, tenia quaranta-cinc anys quan va morir. La seua dona, quan aquella vesprada d’agost el va veure eixir de casa amb la bicicleta, li va dir: “Però hui, amb la ponentà que cau, vas a agarrar la bici?” “No patisques, dona, només vaig a pegar una volteta...” La volteta acabà en una de les últimes revoltes del Garbi. La calor se l’emportà per a sempre.

Hui ADIF ha instal·lat tres balises a Santiago de Compostel·la que frenaran automàticament quan el tren supere la velocitat reglamentària. Si hagueren estat col·locades fa setmana i mitja, no haurien mort vora 80 persones. No aprenem. En aquest país només actuem després de les tragèdies. I de vegades, ni això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada