Autonomies, diputacions i el 20 N

Han passat més de trenta anys de la mort del dictador i, per desgràcia, a Espanya encara queden massa partidaris d’aquell país en blanc i negre, que es vestia de blau, es calava una gorra roja i abans de començar l’escola li dedicava una cançó a l’astre rei amb el braç dret ben estirat. Aquests són els que cada vegada que escolten un espanyol expressant-se en una llengua diferent a la castellana pateixen mals d’estómac i principis d’infart agut. Són aquests els que no comprenen que la història (especialment la del segle XVIII) no es pot estudiar igual a Zamora, que a Còrdova o que a Xàtiva. Han sigut aquests, precisament, qui, aprofitant l’actual crisi, han llançat missatges des de les seues tribunes privilegiades per tractar de convéncer-nos de la inutilitat de les autonomies i de la conveniència de la devolució d’alguna competència a l’Estat. No han arribat a parlar de la seua eliminació; però segur que la majoria d’ells ho pensa.

La ignorància de la 'gente bien'

Moltes vegades el pitjor menyspreu és la indiferència. Però en aquesta ocasió pense que si em calle, algú pot interpretar aquest silenci com a còmplice. I no; no tinc cap intenció de convertir-me en encobridor de la incultura o de la ignorància, per més que aquesta s’haja forjat en col·legis de pago o que s’intente dissimular davall del torrent escarlata d’un cabàs de bitllets de cinc-cents o d’una pluja daurada de suc de raïm doblement fermentat segons el costum d’una regió francesa.

No, tots els professors no són uns ganduls

Cada vegada que hi ha un problema, la gent té la fotuda mania de calfar-se el cap per assenyalar uns culpables, en lloc de tractar de buscar una solució. Passa a casa quan la roba blanca, misteriosament, ix rosa de la rentadora. Ocorre en les tertúlies de bar quan l’equip de casa no trau els resultats que tothom desitjaria. I també succeeix, massa sovint, en el món de la política. Si ens centrem en l’últim exemple que els he citat (oblidem, per tant, els responsables de la desastrosa bugada de la setmana passada; o els culpables que el València no guanye la lliga tots els anys) els responsables d’algunes comunitats autònomes ja han trobat els culpables de la crisi econòmica que ens afecta des de fa uns anys: els professors de secundària.

Les formes sí que importen

A penes fa tres dies que el mes d’agost ha passat a millor vida i el cel de setembre s’ha cobert de núvols negres i de llamps i rellamps, i ha començat a aiguar-nos les festes amb ruixats i tronades aborronadores. Però no es deixen enganyar per les aparences. No es tracta de cap episodi de gota freda ni tampoc és cap tempesta tropical que s’ha equivocat de latitud. En realitat es tracta d’una complicada operació dissenyada, ni més ni menys, que pel mateix Déu (el que més els agrade) per enviar-nos als valencians el trellat que el dia de la Creació va anar a parar a unes altres terres. Si no és així, no encerte a trobar una explicació raonable per intentar entrendre els esdeveniments polítics de les últimes setmanes.