dilluns, 12 de març de 2018

Vaig poder assassinar l'alcaldessa de València



Aquest matí he entrat en un edifici oficial per fer unes gestions. Com quasi sempre, dins de la bossa de mà duia una navalla. És xicoteta. Roja. Una d’eixes suïsses, multiusos, com la que duia MacGyver, aquell agent especial que podia arreglar una fuga nuclear amb un xicle o construir una nau espacial amb un coet d’eixida. Al llarg de la vida n’he tingut moltes, de navalles. La primera me la va comprar mon pare als deu anys a la serra de Cazorla. Després vaig tindre una altra, més gran, el mànec de la qual imitava la pota d’un cérvol. Navalla que  l’any 92 vaig amagar en un arbre que hi havia al costat de la porta de la Exposició Universal de Sevilla i no vaig tornar a veure mai més. En plena adolescència vaig tindre dos suïsses més, però no com la que tinc ara, molt més completes, amb lupa i tot. La primera (mira que sóc la repera), blanca, me la vaig deixar en un dels bancs del frontó de Vilallonga. La segona, negra, va desparéixer misteriosament després que uns obrers canviaren la llar de la casa del poble, per una xemeneia d’eixes modernes. 

M’encanten les navalles. Imagine que per les aficions que tenia al poble. Era una eina fonamental cada vegada que me n’anava a pescar. O quan, en aquesta època de l’any, regiràvem tots els arbusts de l’ermita a la recerca d’espàrrecs. També  l’he hagut d’emprar en moments dramàtics, com ara el greu accident de trànsit que vam patir l’estiu del 96. Amb la navalla que tenia aleshores  vaig tallar el cinturó de seguretat que ofegava mon pare. La que tinc en l’actualitat me la va regalar la meua dona quan començàvem a festejar. A banda de la utilitat, també té un gran valor sentimental. El problema el tinc cada vegada que he d’entrar en un edifici oficial i he de passar les coses per l’escàner. Els agents de seguretat, quan la detecten, et demanen que els la deixes i que l’arreplegues a l’eixida. Hui, però, l’encarregat de l’escàner no l’ha vista. M’ha tornat la bossa de mà amb un somriure i m’ha desitjat un bon dia. Per sort per a ell i per a l’empresa de seguretat, ni sóc un assassí en sèrie ni mai, fins el moment, he patit cap brot psicòtic.
No ha sigut l’única vegada que he protagonitzat un episodi paregut. Una vegada, fins i tot, vaig aconseguir entrar a l’Ajuntament de València amb la navalla. Ja fa molts anys d’això. Encara treballava com a periodista. Ens havien citat a una conferència de premsa de Carmen Alborch o, potser, d’algun membre de l’equip de govern de Rita Barberà. En el control de seguretat vam passar la càmera, la motxilla on estaven els cables, el micro i les bateries i, en acabant, les bosses personals.  En arreplegar-ho tot, la policia local que estava a càrrec de l’escàner em va comentar que li havia paregut distingir una navalla entre les meues coses. Jo li vaig respondre que, en efecte, així era, que en duia una. No recorde molt bé què em va comentar després la policia, però no em va posar cap impediment per passejar-me per tot el consistori amb la navalla a la butxaca.
Moments com eixe o com el d’aquest matí fa que t’ho replanteges tot. De vegades no ocorren més coses perquè Déu o sa mare no volen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada