dijous, 4 de juny de 2015

No hi ha amor entre Ximo i Mònica

El PSPV i Compromís són com eixa parella que porten festejant des dels catorze anys i que, en complir vint-i-cinc o vint-i-sis decideixen casar-se. Segurament cap dels dos està ja enamorat, si és que alguna vegada ho havien estat. Potser els dos es pregunten si és bona idea i la nit abans de la cerimònia és possible que als dos se’ls passe pel cap si no seria millor trencar palletes. Però l’endemà, quan les campanes del poble anuncien a tots que el fill de la Tanàsia i la filla del Meco estan a punt de casar-se, els dos cedeixen davant la pressió del què diran i pugen a l’altar fingint que és el dia més feliç de la seua vida. En el fons, però, saben que és un error i que d’ací dos, tres, quatre anys, o inclús abans, es divorciaran.


En línies generals, els socialistes i els de Compromís no es duen gens bé. No és cap secret. La gent del PSPV sol mirar per damunt del muscle qualsevol partit que li pot fer ombra a l’esquerra. I els de Compromís els veuen com una clonació del PP, més amable, és cert, però amb la mateixa essència. Llavors, per què han format governs junts i, a hores d’ara, per què seuen en la mateixa taula juntament amb Podem per pactar un hipotètic govern de progrés. Doncs, en primer lloc, perquè, com en l’exemple de la parella del principi, tothom espera que ho facen; s’entén que és l’aliança més natural. I, en segon lloc, perquè, com en un matrimoni de conveniència, es necessiten mútuament. El que ocorre és que aquest matrimoni no és només de dos, ni de tres... És un matrimoni de quatre i si m’apuren de cinc. Els socialistes, després de vint anys en l’oposició, saben que tenen una oportunitat immillorable per tornar a presidir la Generalitat. I sincerament, tenen totes les de guanyar. Perquè si Mònica Oltra s’encabota a continuar demanant la primera cadira del Consell o si, finalment, ells s’estimen més configurar un govern més moderat –pensant en les eleccions generals de novembre–, tenen un as en la màniga: Ciutadans.

Els de Compromís, aparentment, estan molt tranquils perquè, imagine, pensen que els socialistes mai de la vida acceptarien un govern en minoria amb el suport de Ciutadans. Això suposaria que haurien de comptar amb la complicitat del PP. Perquè Ximo Puig fóra president el Partit Popular hauria d’abstindre’s en la sessió d’investidura, fet, que ja han confirmat que farien. És lògic pensar que recolzar-se amb el partit que està en totes les causes per corrupció i que pactar amb la dreta per governar, podria significar el suïcidi polític del PSPV. Però cal recordar que l’electorat valencià no està excessivament polititzat i que, a més, aquesta traïció a l’esquerra es produiria al principi de la legislatura, amb el que d’ací quatre anys ningú ho recordarà ja. Per altra banda, no és la primera vegada que els socialistes pacten amb la dreta per aferrar-se al poder. Fa uns anys, José Manuel Orengo per poder continuar com a alcalde de Gandia va preferir pactar amb la Plataforma de Gandia, que arreplegava al sector més dretà de la ciutat que s’havia escindit del PP, que amb el Bloc. Recorden quins van ser els dos escuders que es va endur Ximo Puig a la primera reunió amb Compromís i Podem? Orengo i Boix, els dos de Gandia.


Per tant, hi haurà matrimoni, finalment? És clar que sí. Però a dia de hui, jo m’incline més per un matrimoni Ximo – Carolina, que per un Mònica – Ximo. No sé si dir que espere equivocar-me...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada