dilluns, 18 de juliol del 2011

QUAN EL IAIO SE N’ANÀ A LA GUERRA

75 ANIVERSARI DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
S’han escrit tantes i tantes pàgines sobre la Guerra Civil que en aquests moments sent que puc fer el ridícul. Què vaig a dir jo d’aquella maleïda confrontació que no s’haja contat ja? A més a més, pense que córrec el risc d’acabar escrivint un panflet polític i deixar de banda altres aspectes, que considere que poden ser més interessants, com ara: la por, la fam, el dol, o les il·lusions truncades... Sensacions amb les quals els nostres iaios van conviure cada dia i que a nosaltres ens semblen tan llunyanes.
La guerra
En 1936 Espanya era un país miserable –no molt més que ara–, dominat per una oligarquia tradicional que controlava l’economia i la política, i que dictava les normes en les quals calia viure. El fracàs del sistema polític de la Restauració, el descrèdit de la monarquia i, sobretot, una terrible situació econòmica, van donar ales als partidaris de la República. La República va sorgir, llavors, com la solució per a tots els mals que assotaven el país.
Desgraciadament, la classe política compromesa amb la República espanyola no va ser capaç de posar remei a res. No va poder posar en marxa la reforma agrària que reclamaven les classes populars; no va ser capaç de contrarestar l’excessiva influència de l’Església en el dia a dia de la societat espanyola, i no va tindre temps de sembrar la llavor democràtica dins de l’exèrcit.


Cert és que les classes dirigents no estigueren disposades en cap moment a renunciar als seus privilegis, perquè canviara la marxa del país. De fet, algunes de les grans fortunes van ser les que finançaren el colp d’estat de Franco. Però, també és igualment cert, que determinades forces d’esquerres tampoc van tindre paciència perquè la societat espanyola canviara de mentalitat i es creara un caldo de cultiu propici per poder aplicar les reformes que necessitava Espanya. En definitiva, la bipolarització de la societat (o l’extremisme –tant per la dreta, com per l’esquerra– de determinats sectors) van fer inevitable el conflicte armat.

El drama
La guerra va marcar de per vida a tres generacions d’espanyols. Tots, d’una manera o d’una altra, la van patir. El iaio Vicent, que tindria poc més de dèsset anys quan esclatà el conflicte, passà gran part de la guerra emboscat en la serra, amb bona part dels seus amics, perquè tenien por que se’ls emportaren al front. L’abuelito Manolo s’allistà en l’exèrcit de la República –tot i que era de família de dretes– i a mitjan de la guerra optà per desertar i entregar-se a les tropes franquistes, que l’empresonaren en un camp de concentració de Pamplona. Per sort, va salvar la vida, gràcies a les gestions de la seua família. Per contra, un besavi de la meua dona no va ser tan afortunat. En els primers dies de la guerra, uns milicians se l’emportaren de casa, per ser catòlic, i l’assassinaren. La seua família no ho va saber fins que finalitzà la guerra.

La postguerra
La postguerra va portar la por, les cartilles de racionament i l’estraperlo. Ma mare encara tremola quan li ve a la memòria el dia en el qual un agent de la Guàrdia Civil va entrar a la tenda que regentava la meua iaia i es va emportar tot el gènere que va voler, sense pagar ni una aguileta.
 Mon pare recorda que de ben xiquet ningú s’atrevia a parlar de política en públic. I és que, durant la primera part de la dictadura, el règim de Franco va ser implacable en la tasca d’eliminar l’enemic vençut: camps de concentració, afusellaments, depuracions, exili...
A partir dels 50 la pressió exterior va motivar que la dictatura de Franco suavitzara les formes. En els 60 arribaren el sis-cents,  la millora econòmica i el desarrollisme. Però aquesta estampa de progrés i felicitat que difonien la propaganda franquista i el NO-DO, no s’ajustava al cent per cent a la realitat. Cal recordar que milers d’espanyols encara havien de marxar a l’estranger per poder sobreviure. Entre ells la meua iaia, que va treballar sis anys a la França de De Gaulle.
Hui
Setanta-cinc anys després de l’inici de la Guerra Civil, quan a algun adolescent li preguntes per Franco, la majoria et respondrà:  ”sí, em sona... crec que ho vam donar l’any passat en el tema 8 d’història...”  Per als nostres joves Franco ja no és qui va alliberar Espanya de las hordas rojas ni el cabró que va matar al iaio. És simplement açò, una foto i mig paràgraf d’un llibre d’història. I, en el meu parer, aquest fet és molt positiu, per una banda, ja que significa que les ferides han cicatritzat i que la divisió de les dos Espanyes, comença a desaparéixer de l’imaginari de les noves generacions d’espanyols.
Però, per altra banda, caldria preguntar-se si hem aprés alguna cosa, perquè tot allò no torne a repetir-se. Som ara, de veritat, un país més lliure, més tolerant, més solidari i més just? La llei diu que sí;  però en ocasions la legislació acaba sent paper mullat, o reflecteix només una situació ideal, que dista molt de la realitat. De fet, alguns ni tan sols volen condemnar el franquisme. “Les preocupacions dels espanyols són unes altres”, diuen; ells sabran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada