Estic molt content, no vaig a negar-ho. Estic
content perquè la justícia li ha tornat a tocar la careta al PP valencià. I que
conste que la meua alegria no ve motivada perquè algú li faça la punyeta (o la
mà, que és més valencià) al partit que representa la asimetria dels meus ideals
polítics. No. Estic content perquè la justícia ha deslegitimat una actuació del
govern valencià que , a totes llums, era il·legal, injusta i arbitrària. Hui el
Tribunal Suprem (no el jutjat de pau de Benicolet) ha anul·lat l’ordre del
Consell que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià.
Aquesta decisió judicial torna a recordar al PP
que la seua concepció particular de la llibertat d’expressió no s’ajusta a la
llei. Perquè, a diferència del que poden pensar alguns, el Partit Popular sí
que creu en la llibertat d’expressió. Però en “la seua expressió.” És a dir,
que com se t’acudisca criticar-los o preguntar en una conferència de premsa “quan
va costar la visita del Papa”, faran el possible per esborrar-te del mapa o perquè
acabes els dies de professor d’institut, ben lluny de casa.
El PP, des de sempre, ha sabut què fer per tindre
l’opinió pública a favor. “En primer lloc”, diu el seu manual de manipulació i control de la informació, “has
de fer-te amb el control dels mitjans de comunicació públics, després de
guanyar unes eleccions. I una vegada en el poder, has de llançar els tentacles
als mitjans de comunicació privats. Aquest segon procés es pot fer de dos
maneres: a) atorgant llicències de TDT als teus amigatxos, perquè els nous mitjans parlem molt bé de tu i molt
malament dels teus rivals polítics. I b) afavorir que la publicitat
institucional arribe als mitjans que estiguen disposats a ballar al ritme que decidisques
des del palau de la Generalitat.
I si algun mitjà es resisteix?, podria
preguntar-se algun pepero inexpert. No problem. “A pesar que la Constitució
no permet tancar-los –continua el manual– (quins
temps aquells de Franco!), se’ls pot ofegar econòmicament. Com? Molt senzill.
Es pot pressionar algunes de les empreses que s’hi anuncien perquè deixen de
posar diners via publicitat. També es pot tallar l’aixeta de la publicitat
institucional. I si no, interpretem la llei segons ens convinga i els inflem a multes.”
La justícia ja va parar la privatització de RTVV
que va intentar Zaplana. Va declarar il·legal la concessió de TDT de Camps i de
González Pons. I els ha tornat a llevar la raó amb les emissions de TV3. El
Tribunal Suprem diu que la competència per precintar els repetidors d’Acció
Cultural només la té l’estat. Per tant, abans de destapar qualsevol botella de
cava (valencià o català) caldria resar –ara que arriba el Nadal– perquè el
ministre d’Indústria, aplique el sentit comú i no torne a atemptar contra la
llibertat d’expressió i el dret a la informació dels valencians.
Els valencians (almenys una part bastant
significativa) volem TV3. I també volem una RTVV pública, de qualitat i en
valencià. Per això, esperem que la pròxima alegria que ens donen els tribunals
tombe l’ERO injust que un dia o un altre patiran vora 1200 treballadors de l’ens
autonòmic.
Hi ha llum al final del túnel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada