‘El Muerto’, el professor de literatura que vam
tindre a tercer de BUP, la classe anterior a convidar-nos a llegir ‘Crim i
Càstig’ de Dostoievski (mare de Déu, quin susto!),
ens va contar alguns dels passatges més destacats de la vida del gran autor
rus. Recorde, segons ens explicà ‘el Muerto’, que per a Dostoievski el patiment
i la literatura havien d’anar sempre de la mà. De fet, conten que quan ja era
un autor consolidat, un jove estudiant li va portar alguns dels seus escrits perquè
els llegira. Dostoievski, només acabà la lectura, li va respondre: “està ben
escrit, però si vol convertir-se en un bon escriptor haurà de patir més en
aquesta vida.” I Dostoievski sabia ben bé el que deia. Des de ben menut, va
conviure amb la por, la inseguretat i els malsons produïts per l’ombra i la mà
d’un pare autoritari que, l’espentejà a la carrera militar i intentà llevar-li
del cap la vocació literària.
També, quan encara no havia complit els trenta, el
van deportar a Sibèria i el condemnaren a mort per participar, suposadament, en
activitats contra el tsar i l’Imperi Rus. Per sort per a la història de la
literatura universal, arribà l’indult abans de fer-se efectiva la pena capital.
I quan diem ‘abans de fer-se efectiva la pena capital’, ens referim exactament
a això: Dostoievski i la resta de
condemnats a mort esperaven al paredó, amb els ulls embenats, que els soldats
que els encanonaven obriren foc. Aquella experiència traumàtica, la de l’home
que espera ser executat en qualsevol moment, l’afectà profundament i la
reflectí en alguna de les seues novel·les.
Doncs bé, aquest, si em permeten, és el mateix
sentiment que els treballadors i familiars de treballadors de RTVV patim des de
l’estiu de 2011, quan s’anuncià que l’empresa anava a posar en marxa un ERO.
Primer van dir en juny de 2012 ja no quedaria ningú. Després que els primers
acomiadaments serien en agost. Acabà l’estiu i com tothom continuava
treballant, algun periodista ben informat (del diari que tots vostés coneixen)
va aventurar –suposem que amb informació directa del Consell– que la data
fatídica seria a finals d’octubre. I tampoc.
Fa unes setmanes el propi Juan Prefaci, número dos
de RTVV, va assegurar al comité d’empresa que el 30 de novembre eixirien els
treballadors que voluntàriament s’havien adscrit a l’ERO i entre el 10 i el 14
d’aquest mes (és a dir, ara) es notificaria els acomiadaments de Ràdio Nou i de
l’ens. Però, oh my god!, d’aquest
calendari només s’ha complit la primera data. I de miracle, perquè uns suposats
problemes informàtics van impedir que els treballadors que abandonaven l’empresa
pogueren cobrar els finiquitos en el
moment que estava previst.
Aquesta setmana s’ha paralitzat el procés perquè
el senyor director general, López Jaraba, ha decidit anar-se’n en mig del
marejol i ha deixat als responsables del Consell amb un pam de nassos. Se’n va
per raons personals, vaja perquè li ha donat la gana. I ara, si ho he entés bé
(perquè aquesta pel·lícula de Jaimito
costa més de comprendre que el cine d’autor iraní) han de nomenar un nou
director general només per acabar d’executar l’ERO. I dic “només”, perquè les
Corts ja han nomenat a una nova directora general, Rosa Vidal –qui, per cert,
ha confessat que no era assídua de Canal 9– que assumirà el càrrec quan el pati
ja estiga nit. Que no ressuscitarà Berlanga per gravar-ho?
Per favor, que s’acabe aquest patiment! Estem
cansats de la síndrome del corredor de la mort, que ens diguen ja d’una p...
vegada si van a afusellar-nos o si ens condonaran la pena de mort per cinc anys
de treballs forçats, com van fer amb Dostoievski.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada