Per a l’enemic ni aigua

Què  puc escriure dels acomiadaments de Ràdio 9 que no s’haja dit ja? La veritat, poca cosa. Però no voldria que passaren aquests dies sense expressar tots els pensaments que se’m passen pel cap. La primera qüestió que voldria destacar és la inhumanitat dels que s’han tret de la màniga aquest maleït ERO i, sobretot, des que l’han posat en marxa. Fa la impressió que aquesta gentola, abans de planificar la matança indiscriminada de treballadors, deu haver-se llegit el Mein Kampf de Hitler. Quina manera tan gratuïta i impune de fer patir.

Després, caldria preguntar-se amb quins criteris s’han elaborat les llistes dels acomiadats. Com es possible que gent que havia superat una oposició s’haja quedat fora? Com és possible que gent de la talla professional d’Amàlia Garrigós, Vicent Grau o Reis Juan (per citar-ne a alguns d’ells) no tinguen lloc en el mitjà de comunicació referència del País Valencià? Com és possible que s’haja exterminat a tots els lingüistes de la casa? 

Tot açò no té sentit i, una vegada més, evidencia que els acomiadaments han sigut una cacera de bruixes amb un únic objectiu: eliminar, aniquilar i esborrar a l’enemic. Com si d’una guerra civil es tractara.

Per últim, no voldria oblidar­-me d’un detall, que pot semblar secundari, però que deixa ben clara la sensibilitat d’aquests personatges cap a les nostres senyes d’identitat com a poble, eixes amb les quals tantes vegades s’omplin la boca. Els correus electrònics amb els que es va despatxar al personal estaven escrits en castellà, ni una sola línia en valencià. Ni tan sols han tingut la dignitat d’emprar la llengua del poble; eixa que, segons la llei de creació de l’ens, tenen (o tenien) l’obligació de protegir.

Ràdio Nou ha mort. En breu assassinaran TVV. I des de Gènova vindran corbs i voltors negres que es repartiran les despulles dels ajusticiats. És clar, sempre que demà no s’acabe el món. Però ni amb això tindrem sort...