Bildu

Arriba l'hora dels valents. L'hora d'enterrar les pistoles, donar a llum les paraules i despatxar els guardaespatles. Per a construir la pau, uns han d'aportar la P, uns altres han de fabricar la A, i la resta hem de posar la U. Perquè si volem que, d'una vegada per totes i per a sempre, la Pau s'instal·le al País Basc, tots hem d'aportar el nostre granet d'arena. Tots, inclús els que només hem estat de pas per eixa terra meravellosa.

Estic convençut que ara va de bo, com es diu als trinquets valencians. No crec que es tracte d'una treva trampa, com les anteriors. ETA ha dit que està pensant seriosament en deixar-ho per sempre, i fins i tot ha anunciat als empresaris bascos i navarresos que s'han acabat les extorsions i l'impost revolucionari. I, per què ara? Per la pressió policial? Perquè ja no compta amb el suport social d'altres èpoques? Perquè han vist la llum? Segurament per una barreja de tot açò.

Dins d'aquest procés, l'anomenada esquerra abertzale, per primera vegada, ha escenificat el seu trencament amb ETA i ha demanat el seu reingrés en la democràcia. El primer intent va ser Sortu, que va tombar el Suprem. I el definitiu s'anomena Bildu, que, sobre la campana, va rebre l'aval del Constitucional. Per tant, Bildu concorrerà a les eleccions municipals del 22 de maig.

El temps donarà i llevarà raons, però, a priori, estic convençut que la resolució del Constitucional és justa i encertada. De la mateixa manera que no podem considerar normal una societat, en la qual un percentatge de la població haja d'anar amb escortes. Tampoc podem qualificar de normalitzada una societat on uns quants milers d'habitants viuen d'esquenes a la realitat oficial  i les institucions.

Les llistes de Bildu, majoritàriament, estan formades per persones que mai abans han format part de les candidatures de Batasuna, partit il·legalitzat perquè la Justícia va sentenciar que formava part d'ETA. Tot i això, en les últimes setmanes hem escoltat veus, entre elles la d'Otegi, que asseguren que Bildu són els seus. Per aquest motiu, és legítim albergar molts dubtes sobre si el seu trencament amb la violència és realment sincer, o només de cara a la galeria. Jo ara m'ho crec i, com he dit al principi d'aquesta entrada, és l'hora dels valents.

Per això, cal mirar cap endavant i, sempre que siga possible, no ancorar-se en el passat. És dur, sóc plenament conscient; però cal construir el futur. Un futur sense odi ni morts.