De vegades em fa vergonya reconéixer que mai, fins que vaig acabar la carrera, havia treballat en res. En canvi, la major part dels meus amics, dedicaren alguns estius, per exemple, a treballar de cambrers a la platja de Gandia, a descarregar camions de fruita, a cuinar pizzes en la cafeteria del poble, a fer com que arreglaven aixetes i banyeres, o a canviar rodes i embrutar-se les mans de greix al taller mecànic que hi havia només deixar arrere el rètol que anunciava l'arribada a Vilallonga. No, ho confesse, jo no vaig tindre eixa vocació. Si necessitava diners per als meus capritxets -que, per altra banda, no en tenia massa-, només havia d'iniciar unes negociacions amb la meua iaia, per tractar d'aconseguir un avançament de les estrenes de Nadal o dels diners que em corresponien legalment cada 24 d'agost, dia de celebració del meu natalici. Ara bé, com amb les regles ortogràfiques, la meua proposta vital també va tindre una excepció, i aquesta va ser: ajudar el meu padrí al bancal (a unes cinc-centes pessetes l'hora, més l'esmorzar) sempre que m'ho demanava.
L'esdeveniment ocorria sempre en diumenge. Al voltant de les vuit del matí, mon tio Pepito engegava el cotxe i ens anàvem al bancal de navelines que encara té a la partida del Raconc. El meu cosí David, també nebot de Pepito, completava la quadrilla. A què l'ajudàvem? A arrancar brosta, a fumigar els tarongers, a llevar els caragolets que s'encabotaven a menjar-se les fulles més tendres dels arbres més joves, a adobar, a podar... En definitiva, a totes les faenes que cal fer en un bancal de taronges.
Dissabte passat, després de vora quinze anys sense xafar un bancal per treballar-hi, el meu padrí em va tornar a llogar perquè l'ajudara a collir les taronges d'enguany. Curiosament, una setmana abans havia estat per allí amb les meues xiques, i havíem pogut veure l'enorme quantitat de taronges que hi havia en cada arbre: un autèntic espectacle per a tots els sentits. Doncs bé, al voltant de les vuit i mitja vaig arribar al bancal. Mon tio, com a cap de quadrilla, dirigia l'operació des de feia un quart d'hora. A les seues ordres, els seus fills -els meus cosins José Luis i Ana Belén-, José -el marit de la meua cosina-, Tomàs -el germà de Pepito i, per tant, també tio meu-, i un parell d'amics del meu cosí.
Però, com diu la saviesa popular, mai plou a gust de tots. No feia ni un quart d'hora que m'havia posat mans a l'obra, quan els núvols es posaren a descarregar aigua amb força. No va haver més remei que suspendre l'operació collita i posar en marxa la de l'esmorzar. Un esmorzar d'aquests que fan època: xulles, llonganisses, botifarres... I tot, a la brasa, i acompanyat de pa, olives i cervesa.
Malauradament, jo ja no vaig poder col·laborar en la collita, que va continuar la resta del dissabte i tot el diumenge (tenia compromisos ineludibles a València). M'hauria agradat molt haver pogut ajudar-los més; però almenys vaig compartir una bona estona amb el meu padrí i els meus cosins, vam recordar vells temps i vam parlar del futur. Un futur que esperem que estiga ple de bons moments com el que vam viure dissabte: va ploure sí, però, almenys, no vam deixar que el mal temps ens estropejara la foto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada