dissabte, 11 de desembre del 2010

El dopatge i el sentit de la vida

En una societat com la nostra se li pot perdonar al polític de torn que caiga en la temptació de clavar la mà en la butxaca de tots per poder conduir un cotxe d'acord amb la seua categoria social. Tampoc és massa mal vist que un banquer -sempre i quan no estavie en bona roba, somriures a la premsa, i gomina ultrafixadora-  s'ho jugue tot damunt d'un mantell verd per convertir-se en el puto amo del país, tot i que porte sis o set asos amagats en la màniga o que trie per jugar una baralla amb les cartes marcades. Tampoc s'acaba el món si ens assabentem que tal empresa o tal altra, inverteix part del seu patrimoni en comissions al govern de torn, per aconseguir més i més obra pública. Són coses que passen, que s'han fet sempre i sempre es faran, no? Per això, ja ningú s'escandalitza. Ara bé, quan descobrim que un esportista dels nostres ha construït tot el seu palmarés, gràcies a haver-se clavat de tot, pràcticament podria celebrar-se el Juí Final, perquè per a molta gent, la vida ja no té sentit.


Als grans estafadors la gent acaba perdonant-los perquè -si seguiem el primer exemple que els he proposat, el del polític corrupte- ningú mai ha vist, ni ha tocat, ni ha considerat com a seus, els diners que hi ha en la caixa de tots. En canvi, l'esportista ens ha trencat la il·lusió, i això fa molt de mal. Gràcies a la meravellosa empatia que transmeten la majoria d'esports d'elit (futbol, ciclisme, tenis, atletisme..) hem sigut campions d'Espanya, d'Europa, del Món, de la Galaxia... I, de sobte, un laboratori internacional, després de prendre mostres del nostre ídol i analitzar-les sota el microscopi, arriba a la conclusió que ni el Ferrari de Fernando Alonso gasta un combustible tan explossiu, com la sang que circulava per les venes del campió.

"Quina traïció, campió! Quina traïció! Ens havies fet pujar al primer lloc del podi, per a després fer-nos caure, redolant, redolant fins al poal del fem. Som la vergonya del barri! Som la vergonya del país! Som la vergonya del planeta! Fins ahir, que encara no havien detectat tot el que t'havies pres en l'última prova de la Copa del Món, jo era feliç. La meua vida era una merda, però almenys érem campions del món.

Tu corries a la pista, i jo corria del sofà a la nevera i de la nevera al supermercat, perquè ja no em quedava cervesa. Quan aquell africà intentava avançar-se per dins, jo aconseguia evitar que la meua filla em furtara l'única papa que quedava dins del plat... Quantes competicions havíem preparat junts! Quantes alegries havíem compartit! Quantes il·lusions has tirat per la taça del vàter...

Quan et vas dopar, no has arruïnat, únicament, la teua carrera esportiva, ens has arruïnat a tots... Ahir, com ja t'he dit, la meua vida era una merda, però hui ja no tinc ni ganes de viure... Podries haver-ho pensat abans d'injectar-te els dos-cents setanta mililitres d'EPO. En què pensaves quan vas deixar que et transfongueren litre i mig de la sang del cavall de l'últim mohicà...."

Tots aquests pensaments, que segur que més d'un ha tingut en assabentar-se dels últims casos de doptatge i de tràfic de substàncies il·legals per augmentar el rendiment esportiu, ni tindrien sentit si no sobredimensionàrem la importància que aquesta societat li dóna als esports. L'esport és fonamental, és importantíssim, però com a activitat per a mantindre una vida saludable.

Els nostres polítics -i amb ells nosaltres- únicament ens fixem en els èxits dels esportistes d'elit per decidir si s'estan gestionant bé o malament els nostres recursos econòmics en l'apartat esportiu. Si el València guanya la lliga i la Champions, si el Power es proclama campió de l'Eurolliga, o si es tria la Comunitat Valenciana com a seu per a la disputa de l'America's Cup, els nostres gestors ho han fet molt bé, no? Però, algú ha pensat en el percentatge de la població que practica esport regularment? O en si ha pujat o baixat l'índex d'obesitat de la població? O -parafrasejant Perales- a que dediquen el temps lliure els nostres xiquets?

Amb l'esport alliberem les tensions de cada dia, ens socialitzem amb altres persones i aconseguim que el nostre cos funcione millor. En definitiva, esport és salut. Per això, moltes vegades pense -com ja va dir José María García en el seu temps-, que organitzar uns Jocs Olímpics és molt lluïdor, però seria més convenient que eixos diners s'invertiren en que tots els pobles i que tots els barris de cada ciutat tinguen unes instal·lacions esportives dignes, per a que la gent, ocupe el seu oci fent esport.

Mens sana in corpore sano.

2 comentaris:

  1. Manel, totalment d'acord amb tu respecte a l'esport entés com a espectacle. Si Kark Marx visqueria diria: "el futbol és l'opi del poble". Eixe tipus de futbol al que et refereixes, no al que es juga als barris, o pistes poliesportives i que es fa per entreteniment i per salut.

    ResponElimina
  2. M'alegra que una vegada més coincidim. Per cert, molt bon sopar i millor xarradeta l'altre dia. Cal repetir-ho. A vore si en Nadal fem alguna activitat esportiva amb algun element natural.

    ResponElimina