dilluns, 29 de novembre del 2010

El món d'Enric Valor

Quan Enric Valor va morir jo era un jovenet de vint-i-dos anys, que lluitava per convertir-me en periodista. En aquella època estava de redactor en pràctiques en la delegació de TV3 del País Valencià. D'aquell dia -dia trist per a les lletres valencianes, que havien perdut a un dels màxims referents del segle XX- guarde uns quants records. Al voltant de les deu, Juli -el delegat de TV3-, Miquel -l'operador-, Xavi -el productor-, i jo -l'aprenent- ens vam traslladar a l'Aula Magna de la Universitat de València, on s'havia instal·lat la capella ardent de l'intel·lectual. Recorde que només arribar vam enregistrar les imatges del conseller de Cultura -el desaparegut Manuel Tarancón- presentant els respectes del govern valencià a la família Valor. Recorde aquest detall, perquè l'equip de Canal 9 va fer tard, i vaig haver d'acompanyar la periodista Elpídia Bellver a la nostra delegació, per fer-li un repicat de les imatges.

Però el record que guarde amb més tristor d'aquell matí va succeir cap al migdia. Ja havíem tornat a la delegació per editar una primera peça per a l'informatiu de les dos, quan va sonar el telèfon. Com en tantes altres ocasions el vaig agafar jo, i a l'altre costat de la línia telefònica, una veu covard i anònima va dir: "un panca menos..." i va penjar amb la mateixa velocitat i virulència amb què la bilis li havia pujat pels conductes gàstrics, mentre m'havia fet partícep de la seua alegria per la mort de l'escriptor. Aquella va ser la primera vegada que vaig ser conscient de la mediocritat de l'ésser humà...
Per aquella època, jo a penes sabia res d'Enric Valor. Sabia que era un dels grans. Que havia publicat alguns llibres amb les rondalles que havia arreplegat pels pobles de la seua comarca. Que era l'autor d'una flexió verbal valencia -hui, un dels llibres de consulta fonamentals de la meua biblioteca-, i poc més... Amb el temps, però, he anat descobrint la figura de l'autor i, m'he convertit en un enamorat dels seus llibres i, sobretot, del seu món.

El món d'Enric Valor és un territori, a mig camí entre la realitat, la màgia i la fantasia, que s'amaga entre la Serra Mariola, el Maigmó, i la penya Migjorn. Un món rural, bressol de tradicons i llegendes, que viu el crepuscle de la època daurada. Un món que vaig tindre la sort de conéixer l'any passat, ja que els designis de la fortuna -i de la borsa d'interins de la Conselleria d'Educació de professors de valencià- em van enviar a treballar a l'Institut Nou Derramador, a Ibi, en plena Foia de Castalla.

Allà vaig tindre el plaer de passetjar pels mateixos llocs (un poc més urbanites que quan Enric Valor els va xafar) on l'escriptor de Castalla es va inspirar per a les seues obres. A penes dos anys després d'haver llegit el cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda, i Enllà de l'horitzò) per a mi va ser un autèntic plaer xafar el carrer Major de Cassana (Castalla), pedalar per les pistes de muntanya que uneixen Ibarri i Tíbarri (Ibi i Tibi), i especialment, dinar un entrepà al peu dels murs del mas de Planisses; on la tradició assegura que va nàixer Valor, i la literatura conta que Frederic Genovard (l'alter ego de Valor) va viure l'inici de la Guerra Civil.

Un món literari i real que aquests dies es pot veure a l'edifici històric de la Universitat de València, en una exposició organitzada per l'Acadèmia Valencianana de la Llengua, dins dels actes de commemoració d'Enric Valor com a escriptor de l'any. Una cita cultural imprescindible per a tot aquell que va tindre l'oportunitat de conéixer-lo i per als que, com jo, no vam tindre eixa sort.

Afortunadament, ens queden els seus llibres i, encara, part del seu món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada