dissabte, 13 de novembre del 2010

Un ferrari, por caridad...

Cada dia em sorprenen més algunes de les accions de govern del PP valencià. Una de les últimes m'ha deixat a mig camí entre l'estupefacció i la hilaritat. Em referisc a la visita que Paco Camps i Rita Barberà han realitzat aquesta setmana a Itàlia, amb la intenció que la multinacional automobilística Ferrari, instal·le a València un gran parc temàtic, com el que ja n'hi ha a Abu Dhabi. Un parc temàtic que, segons publicava ahir la premsa, ens costaria al voltant de 800 milions d'euros. Si es fixen, davant del verb costar he col·locat el pronom feble 'ens' (primera persona del plural). Evidentment l'he utilitzat conscientment; perquè els senyors de Ferrari, per molt simpàtics que siguen, no crec que es decidiren a engegar el motor del citat parc temàtic, sense una bona mostra de bona voluntat de les autoritats locals. Una bona mostra de bona voluntat en forma de 'pagueu-ho vosaltres, i ja vos portarem els cotxets'.

L'ubicació d'un parc temàtic a València d'aquestes característiques, especialment amb la que cau, és -en la meua opinió- un autèntic desficaci. M'explique. Imaginen una família de perfil mig-baix que ha de fer autèntiques virgueries fer arribar a fi de mes. El pare, un home que ja fa temps que va deixar arrere la quarantena, no treballa des de fa any i mig i està a punt d'esgotar la prestació. La mare, només treballa per temporades, en hivern a la taronja i a l'estiu, de cuinera en un bar de tapes de la platja de Gandia. La iaia pateix una malaltia degenerativa, necessita l'atenció total de la seua filla i, com a penes no va cotitzar, aporta una miserable pensió de viudetat a l'economia familiar. Els dos fills, Brian i Desireé, que van abandonar els estudis amb setze anys, estan a casa, perquè ara no n'hi ha treball. Com els he dit, han de fer autèntics marabarismes comptables per aconseguir que no falte el menjar a casa.

Aleshores, un bon dia, el pare decideix que ja s'ha cansat de la vida misserable que duen i anuncia a la família que s'acaba de comprar un BMW. "Que guai!", esclataren Brian i Desireé, "serem l'enveja del barri!". "Gràcies, Pepe", li va dir la dona, "ara sí que estic orgullosa de tu!". "Però, esteu bé del cap! Si hi ha dies que no tenim ni per menjar!", exclamà la iaia, amb un estrany esclat de lucidesa. "Huela, calle, que no sap el que diu", li va cridar la resta de la família, enfadada per la falta d'ambició política que havia mostrat l'àvia.

Més o menys, això és el que passa en aquesta Comunitat-País-Regne-Región nostra, tan digna de les pel·lícules de Berlanga. Les arques del govern valencià tenen més teranyines que les escales del castell del comte Dràcula: en educació la conselleria ha aplicat la tisora de manera brutal i ha deixat sense treball a milers d'interins. Telefònica va amenaçar amb tallar les línies dels organismes depenents de la Generalitat per falta de pagament. I aquesta setmana hem conegut que el govern valencià no té diners ni per pagar el correu... No tenim ni un duro, però volem comprar-nos un Ferrari.

Per altra banda, els grans esdeveniments tampoc són tan rendibles com la premsa del moviment s'ha encarregat de difondre als quatre vents. És evident que la celebració de competicions com la Copa de l'Amèrica o la Fòrmula 1 han aconseguit que la imatge de València viatge arreu del món. Ara bé, el preu que s'ha hagut de pagar (i que continuarem pagant durant un temps) és massa elevat. La Copa de vela va motivar una gran quantitat d'inversions, que hui en dia, quan la competició se n'ha anat a San Francisco -com, per altra banda era normal-, ha deixat orfe el port de la ciutat. I, pel que fa a la Fòrmula 1, la Generalitat ha rascar-se la butxaca religiosament, any rere any, perquè l'organització del gran premi no era la gallina dels ous d'or que tothom s'esperava. I si parlem de parcs temàtics, Terra Mítica, a Benidorm, és una bona mostra del fracàs d'aquest model econòmic.

Sensatesa, per favor. Un Ferrari sí, però quan el poguem pagar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada